Cas particular.

Avui, l’actualització del blog està centrada en un cas especial i particular.

Sóc entrenador d’hoquei des de fa 6 anys, i mai m’havia trobat en un cas així, em va sorprendre i molt.

Sóc entrenador de base, i dedico la majoria del meu temps als nens més petits, concretament als Prebenjamins i Benjamins del Club Hoquei Teldair Mollerussa. La ideologia del club és fomentar la base, per tal que l’hoquei de Mollerussa no desaparegui, ja que anteriorment hi va haver un petit declivi. Intentem agrupar el major nombre de nens, siguin grans o més petits, per tenir una bona base d’hoquei. També, intentem que una o dos places d’un equip estiguin disponibles per jugadors de la categoria inferior (per exemple, en la categoria Aleví hi ha 2 porters i 6 jugadors, i hi ha 2 places més per jugadors Benjamins) per tal de que l’aprenentatge dels nens millori. Els criteris per al reforçament són l’esforç, les ganes i l’assistència als entrenaments.

Dit això explicaré el meu cas. Tinc un nen Prebenjamí que tant als entrenaments com en els partits mostra una actitud participativa però li costa concentrar-se amb el que està fent i també es desconnecta fàcilment ja que es distreu sovint. Sempre he d’estar al seu damunt perquè no es distregui i entreni amb ganes. Intento reforçar-lo positivament sempre que puc perquè es motivi, però també li crido l’atenció quan es distreu o inclús l’aparto de la sessió una estona quan l’hi he cridat l’atenció reiterades vegades.

Mai he aconseguit fer-li canviar l’actitud. Parlo amb els seus pares i em diuen que aquest fet no passa solament a l’hoquei, sinó que la seva actitud és aquesta, tant a l’escola, com a casa, amb els amics, ... Ells ja intenten que presti més atenció, que és concentri, però el nen no canvia.

El cas em passa aquest cap de setmana. Tenim partit amb el Prebenjamí i posteriorment amb el Benjamí.  Avui decideixo que el capità sigui ell i la sorpresa és meva: fa un partidàs. Després el faig quedar amb el Benjamí: un altre partidàs, i fins hi tot fa un gol!

Després d’observar això, veig que els nens no solament valoren els reforços positius, sinó que a vegades necessiten alguna cosa més, com sentir-se importants dins l’equip, dins l’entorn o dins del grup d’amics. Una “tonteria” com ser capità fa despertar tant d’interès a un nen.

La pregunta que em faig ara és: La setmana que ve continuarà amb aquesta actitud tant positiva o solament la tindrà quan tingui una responsabilitat dins l’equip?

Durant aquesta setmana comprovaré si l’actitud va ser fruit de la motivació, o si ser capità va ser un punt d’inflexió. 

 

 

El joc: Un mitjà educador.

El joc és una activitat natural de l’infant que li proporciona plaer i satisfacció. Els nens necessiten jugar i l’escola no pot ignorar aquesta necessitat bàsica de l’infant, i per tant ha d’afavorir el joc i potenciar-lo. Tot i això, el joc ha de ser una activitat satisfactòria i voluntària.

El mestre ha de trobar la manera d’engrescar els nens a jugar, sense fer-los perdre el protagonisme. Cal tenir en compte el procés de cada joc i l’activitat que genera perquè tot jugant, els nens arribin a sentir el plaer que els jocs comporten.

Tot i això, nosaltres, com a educadors, hem de fomentar el joc cooperatiu en vers al joc competitiu, per tal de que els alumnes assimilin valors cooperatius (respecte, acceptació, tolerància...) i no vegin els jocs com una competició, on han d’aconseguir una fita, encara que hagin de “passar” per damunt dels seus companys.

Tot i això, en la meva opinió crec que una mica de competició dels jocs (encara que sigui en jocs col·lectius) hi hauria de ser, ja que la competició és un element clau en la motivació dels nens.

El joc és un recurs amb un ampli ventall de qualitats. Entre aquestes podem trobar:

·        El joc és un mitjà d’aprenentatge important que ajuda als nens i nenes a conèixer-se a si mateixos, comprovant les seves mancances i les seves virtuts.

·        Desplega aptituds físiques (resistència, força, habilitats, ...) i aptituds psíquiques (memòria, atenció, intuïció, percepció, ...).

·        Treballa la personalitat dels nens i nenes (autocontrol i autonomia).

·        Ajuda a resoldre conflictes, tensions i sentiments.

·        Jugant, l’infant assumeix rols diferents dels de la vida quotidiana.

·        El joc ajuda a desenvolupar les fantasies del nen i de la nena.

·        Les experiències faciliten la representació d’accions.

·        Entre d’altres.

Finalment volia adjuntar una frase del filòsof José Ortega i Gasset:

"Solo si los niños pueden vivir hoy plenamente como tales, mañana serán personas adultas en la plenitud de su potencial. El renacuajo no se hace un mejor sapo si se lo fuerza a vivir fuera del agua prematuramente. Así también, el niño no desarrolla mejores cualidades humanas si se reprime sus impulsos naturales, si se le obliga a portarse como un pequeño adulto que ha de estar durante muchas horas inmóvil, callado, asimilando conocimientos en proporciones reguladas científicamente por medio de lecciones verbales, siguiendo ejercicios predeterminados, de acuerdo a un horario organizado por especialistas en pedagogía".

També m’agradaria plantejar una pregunta:

- Com treballaríeu l’apartat de continguts del joc, en l’Educació Física, si en el grup classe trobem alumnes d’ètnies diferents, i entre ells es rebutgen?

El fracàs escolar

http://multimedia.lacaixa.es/lacaixa/ondemand/obrasocial/pdf/estudiossociales/vol29_completo_ca.pdf

L’enllaç anterior adjunta un volum, concretament el volum 29, que La Obra Social de “la Caixa” ha publicat. Aquest volum parla sobre el fracàs escolar i l’abandonament escolar a Espanya. Els autors d’aquest volum són mariano Fernández, luis Mena i Jaume Riviere. Mariano Fernández és catedràtic de Sociologia a la Universitat de Salamanca, Luis Mena és professor al Departament de Sociologia i Comunicació de la Universitat de Salamanca i Jaime Riviere també és professor al Departament de Sociologia i Comunicació de la Universitat de Salamanca.

Abans d’endinsar-nos al document fem una descripció dels dos grans blocs:

• Fracàs escolar: És la no consecució del títol oficial en acabar l’ensenyament obligatori en un país determinat o tenir molts suspensos que aboquin a aquest resultat de manera previsible.
• Abandonament escolar: És l’abandonament de la institució escolar i consisteix en sortir, en la majoria de casos, sense retorn, del sistema educatiu.

Els dos blocs suposen una manca de qualitat en l’educació i d’aquesta manera augmenta la mà d’obra no qualificada, així com els problemes d’integració social. Alguns els relacionen a,b el fenomen n i – ni.

Referent al document podem trobar alguns dels motius que desencadenen aquests comportaments per part dels estudiants, entre els quals trobem causes del context social d’origen de l’estudiant (poca implicació de les famílies, pocs recursos, manca de coneixements per ajudar-los o per desvaloritzar el que s’ensenya a l’escola). També trobem causes del context educatiu (es privilegia als alumnes de classe alta, es demana adaptació per a qualsevol tipus d’alumnat o en alguns països els professors no tenen la formació o els materials suficients). Finalment apareixen les causes individuals (intel·ligència i la motivació).

Un incentiu que tenien els alumnes a l’hora d’abandonar l’escolaritat era que podien anar a treballar a un ampli ventall de feines en les que abans no es demanava cap tipus de titulació, la qual cosa (majorment les famílies amb pocs recursos econòmics) tenien més devoció a anar a treballar sense tenir la titulació obligatòria. Avui dia, en canvi, en la gran majoria de feines demanen la titulació i provoca que una gran part de la gent no titulada, tingui l’edat que tingui, estudiï cursets per tal de tenir el títol per a poder treballar.

M’agradaria destacar l’èxit de les dones en el sistema educatiu, ja que aquestes són, generalment, les que treuen millors resultats ja que mantenen una bona disciplina, atenció i ordre amb el treball, tenen comportaments menys conflictius, però l’origen de totes questes causes se’n deriva a la maduració, perquè les dones tenen la maduració molt més avançada que els nois.

El volum és molt interessant i n’he extret un ampli ventall d’idees que molta gent desconeix. Un exemple clar és que la societat (en general) culpa als mestres del fracàs / abandó escolar dels alumnes.  no és així, perquè hi ha molts altres motius que poden influir als alumnes a prendre aquestes decisions.

Des d’aquí, us aconsello aquesta lectura. Malgrat sigui una mica feixuga, té una lectura fàcil i resulta molt enriquidora.

Pares VS Mestres



Aquestes notes són horroroses!!



Nosaltres, els estudiants, no podem valorar com era l’educació d’abans. Em refereixo a abans en l’educació que rebien els nostres pares, per no anar més enrere. Solament sabem, i perquè ens ho han explicat, que els mestres pegaven als alumnes quan en tenien algun motiu, ja sigui per fer tard, per no fer els deures, per xerrar, per molestar... Però el que no ens expliquen, o no tenen l’hàbit d’explicar, és si l’educació que rebien era correcta, significativa.

En la meva opinió, crec que l’educació que es rebia abans era la mateixa que es rep ara, l’únic que (com he dit en la publicació anterior del blog) la societat era diferent a l’actual, per tant la manera d’educar era diferent. Que vull dir amb això? Doncs, fixem-nos amb l’actitud que tenen els pares “d’abans”.

Un fill “d’abans” que arribava a casa i li explicava a la seva mare que el professor l’havia pegat, la resposta més habitual era: - Ja t’està bé! Alguna cosa hauràs fet. I això si no li tocava el rebre a casa, per càstig. També, quan arribaven les notes i n’hi havia alguna de suspesa, sense preguntar res a ningú, donant per correcta l’actuació del professor, els pares castigaven al seu fill

En que ens trobem avui en dia? Doncs l’actitud dels pares ha canviat 100%. Per descomptat que ja no es pega als nens, ni molt menys, però quan al nen se li ha cridat l’atenció i es queda sense pati o s’aparti de la sessió, els pares van a parlar amb el professor per saber el motiu de l’amonestació. I que passa si el raonament del professor no convenç als pares? Discussió. I d’aquesta manera els pares deixen en evidència als professors i directament els fan perdre credibilitat perquè la discussió és fa davant de l’alumne. I quan arriben les notes? Els pares que no estan d’acord van a parlar amb els professors, demanant explicacions.

A quina societat estem vivint?! No es pot permetre que es jutgi el treball d’un professional! I menys, qüestionar-lo! Els pares d’avui dia es permeten el luxe de qüestionar el treball diari d’un professional en l’educació. I vull nombrar que, en alguns casos (pocs, però existents) s’han donat casos de violència verbal i fins hi tot agressions.

En l’adreça d’Internet publicada a la part final de la pàgina trobem un article publicat per un professor argentí, Jose Julio Paz Kowalski, on Jose Julio dóna la seva visió en la relació que tenen els pares amb els professors.

M’agradaria compartir la seva opinió amb tots vosaltres. També m’agradaria saber que opineu vosaltres sobre aquest tema tant delicat i que tant ens implica.

http://www.educar.org/articulos/padresversusdocentes.asp

L'educador ajuda a la mare, no la substitueix!

El text vist anteriorment dóna la idea que alguna pares tenen en quant als educadors. Molts pares creuen que l’educació del seu fill s’imparteix a l’escola, i si aquest manca d’educació és per culpa de l’escola. Una vegada els pares creuen que l’escola “no ha fet els deures” amb el seu fill l’operació més ràpida és canviar-lo d’escola perquè creuen que l’escola és la que ha fallat, i que una escola nova està a temps de corregir al nen. AIXÒ NO ÉS AIXÍ! Si un nen manca d’educació primer de tot hem d’observar la família que l’envolta. Fixar-nos en l’estructura familiar que té, el temps que passa amb els pares i la família en general. Després, centrar-nos en el món que l’envolta, la societat la qual és relaciona el nen, ja que aquesta també té un gran pes en el nen. I en tercer lloc ve l’escola.

Amb això que vull dir, doncs que els pares han d’assumir la seva part en l’educació del seu fill, ja que és molt important (per no dir la que més). Amb això no vull treure importància als educadors perquè aquests també influeixen en l’educació del nen. Per tant, pares i mestres han d’estar UNITS per una millor educació dels fills.

Finalment, dir que el tema de la família i de l’escola estan relacionats ja que necessitem una col•laboració d’ambdues parts per tal d’assolir uns coneixements tan educatius, com formals, com afectius. Tenen un paper fonamental ja que la família i l’escola fan més del 50% de la influència en l’alumnat. Per tant, si hi ha interacció entre l’escola (professors) i la família hi haurà més facilitat per obtenir una educació ideal.

Amb tot això podem dir que el temari que s’ensenya i la manera en que ho fan els mestres va lligada al món que ens envolta en cada moment; entorn, tecnologia, societat, etc... Per tant, si la societat evoluciona també evoluciona l’educació que rebrem. Avui en dia ja no només s’aprèn a l’escola sinó que es fa a tot arreu. Això significa que l’escola no és el monopoli de la informació.