No tot és guanyar (Maria i Rosa)

Primer de tot m’agradaria disculpar-me amb les companyes per posar en dubte els resultats del seu projecte. M’explico: Quan vaig veure el vídeo on l’alumne feia aquest canvi de conducta la primera reacció que vaig tenir va ser pensar que estava preparat. Després de parlar amb alguns companys i posteriorment amb les protagonistes del projecte em van afirmar que els resultats eren reals, i que no s’havia preparat res. Per això demano disculpes per dubtar sobre els resultats del projecte.

El projecte, per obtenir aquests resultats, ha tingut una gran dedicació i cura en els petits detalls. Els resultats parlen per si sols.

Crec que si els jocs competitius estan tant “mal vistos” és per reaccions d’aquest estil. Jo com a competidor nat, m’agradaria fomentar els projectes com aquest per tal de fer dels jocs competitius un recurs aplicable i efectiu en les sessions d’educació física.

Integració intercultural (Mery i Ainoa)

En qualsevol escola podem observar problemes d’integració. Això és fàcil de veure quan arriba una persona nova i vol entrar dins un grup ja fet. M’ha agradat molt que s’utilitzessin gravacions i després les projectessin als alumnes perquè veiessin les seves pròpies conductes.

Sé que són els problemes d’integració perquè durant el període de pràctiques ho vaig percebre amb un alumne de 6è. Cap dels seus companys el volia, tot el contrari, el pegaven quan no ho veia ningú, i després quan ho anava a dir a la mestra, fos qui fos, sempre deien el mateix: “És que sempre ets tu!”. I així s’acabava. És trist veure que els nens fan el buit a un altre i nosaltres, com a professionals en l’educació, no fem res per a resoldre el problema.

Crec que és un tema molt important en el qual tots hauríem d’informar-nos per a intervenir en situacions d’aquest estil.

Sobreviure per a viure (Eric, Aisling i Alba)

Crec que assumir riscos obté el seu fruit, i aquí està. Presentar un projecte interdisciplinar relacionant les Matemàtiques amb l’Educació Física no està a l’abast de qualsevol. I sincerament crec que han fet una bona feina.

Relacionar una matèria tant “odiada” per als alumnes com són les Matemàtiques amb una de “desitjada”, com és l’Educació Física pot fer que els alumnes no tinguin aquesta visió tant negativa. A través d’una gimcana, els alumnes havien de resoldre problemes matemàtics. M’ha agradat que ho relacionessin amb una història (des de perduts en una illa fins a trobar el vaixell). S’anava avançant a mesura que superaven cadascuna de les proves.

Personalment, el que no m’ha agradat, i va ser la idea que va sortir a classe, va ser que ¿què se’n fa dels alumnes que no arriben al vaixell?. I la resposta va ser: “Estan suspesos!” crec que aquesta no és la solució, ja que l’objectiu hauria de ser que tots els alumnes arribessin al vaixell, encara que s’hagués de replantejar alguna activitat, perquè en el cas que hi hagués “suspesos” l’únic que fem és que els alumnes consolidin el seu pensament sobre les Matemàtiques.

Ocupació racional dels espais (Projecte propi - Manel i jo)

El tema principal del nostre projecte és la relació entre la cooperació i l’ocupació dels espais. Se’ns va acudir aquest projecte perquè durant el període de pràctiques i també en l’àmbit extraescolar, els nens sempre anaven darrera de la pilota, sense importar si obstaculitzaven als companys, sinó que l’objectiu era tenir la pilota. A partir d’aquí vam actuar per tal de facilitar la sortida de la pilota i a la vegada que la pilota arribés a qualsevol company.

Vam sortir de la nostra exposició decebuts perquè no vam saber explicar-nos. Els nervis ens van trair. També ens vam donar compte que els vídeos i les fotografies que vam fer eren una evidència per mostrar el nostre treball realitzat. En l’exposició van mancar.

L’exposició no va mostrar el veritable projecte que hem treballat, i d’aquí us convido a tots a fullejar el projecte que penjarem més endavant per observar en que realment consistia i comprovar la força de la nostra actuació.

La relaxació a través de l'Educació Física (Gerard, Sergi i Miki)

Aquest ha estat un dels projectes que més m’ha sorprès. M’ha impactat la manera de treballar la relaxació. Mai hauria dit que es podia fer relaxació amb música que no fos lenta, tranquil·la. I encara menys amb música flamenca! Destaco que ha estat un gran encert, ja que gràcies a aquesta innovació els nens han treballat el tai chi i el ioga.

Gràcies als vídeos ha quedat clara la seva aplicació. En primer lloc activar als nens mitjançant activitats motivadores i després relaxar-los mitjançant el seu projecte.

Sorprèn la seva efectivitat! Qui havia de dir que un grup tant difícil respongués tant bé!

Personalment, gràcies a aquest projecte, tinc més en compte l’opinió i gustos dels nens, perquè em poden ser un element a favor a l’hora de plantejar activitats més feixugues, ja que una simple música de fons pot fer que una sessió passi d’acceptable a excel·lent!

Ens interessem per aprendre (Anna, Mariona i Miquel)

És curiosa la manera de respondre dels alumnes envers el tipus de professor que és troben: inhibit, assertiu o agressiu. Han demostrat que un professor inhibit no funciona perquè hi ha d’haver algú que marqui les pautes, i no solament això, sinó que necessiten que algú els guiï i els motivi mitjançant reforçaments. Han demostrat que una classe funciona millor a través d’un professor que està damunt dels alumnes.

En la meva opinió ha estat un bon treball, ja que avui dia la manera d’ensenyar dels docents està tant qüestionada. Els resultats parlen per si sols, un professor passiu provoca que la sessió no és desenvolupi com cal, en canvi un professor que és fa seva la sessió ajuda a tirar endavant la classe. Aquí ho podríem relacionar amb la vocació. Un professor competent amb la seva feina serà aquell que té vocació per la seva feina, i no aquell que l’escull per altres causes.

Els vídeos han estat l’evidència necessària per demostrar els comportaments dels alumnes.

Rebuig a l'aula (Eli, Ariadna i Marta)

En el projecte ens han mostrat el rebuig que tenen alguns alumnes dins l’aula. A l’hora del pati estan sols, a l’hora de jugar són els últims a escollir perquè ningú els vol al seu grup, en definitiva estan marginats.

Per intentar solucionar aquest rebuig treballen a través de l’empatia.

El que no em va agradar és la manera de com ho van fer, ja que destacar les coses negatives de la gent pot tenir resultats no desitjats. És una manera de treballar delicada, ja que pot ser efectiva però a la vegada tenir problemes. Tot i això, avui dia trobem molts autors interessats en l’empatia.

El que si que m’ha agradat és que han utilitzat quatre eines d’avaluació, les quals els han aportat molta més informació i molt més detallada que una de sola.

Experiències enriquidores (Andrea i Pili)

Aquest projecte ha estat el que més m’ha agradat avui. La manera de treballar ha estat ideal, formulant preguntes que intentaven respondre per saber si s’anava per bon camí...

Les diferències motrius dins d’un grup són existents, ja que els nens no és desenvolupen igual. Aquest desenvolupament desigual provocava mal ambient en les sessions, cosa que elles intentaven millorar a través de les sessions.

De les diferents mancances és centren en una part que en serà la seva actuació, perquè d’aquesta manera seran més precises. 

 La bona reflexió final ha estat fruit del treball i la dedicació en aquest projecte.

Tots ens hem trobat en grups d'iguals però diferents, i en alguns casos no sabem com encanminar les activitats per tal de que siguin profitoses per a tots. Abans d'endinsar-nos en el treball és fonamental que els nens es respectin i que , per tant hi hagi bon ambient en les sessions.

Cooperem (Òscar i Ramon)

Mai havia sentit a parlar del joc anomenat “Kinball”, i la veritat és que el joc em va agradar molt. És treballa molt la cooperació i també la competitivitat. Crec que seria un joc adequat en les classes on hi ha problemes d’adaptació d’algun alumne. És una manera diferent de treballar, ja que a les escoles el fàcil és fer futbol. Un altre dels motius que han fet atractiu aquest joc és que és desconegut per a tothom, i per tant no hi ha alumnes més bons i menys, perquè tothom parteix de zero.

El fet de tenir alumnes individualistes fa que el professor busqui alternatives fer fomentar la cooperació i crec que el projecte ha estat una bona iniciativa.

En quant al problema de l’últim dia, jo hagués intentat incentivar a l’alumne i a la vegada fer-li veure que la importància no està en guanyar o perdre, sinó que l’objectiu és gaudir practicant esport.

Fair Play (Mariona, Sandra i Lorena)

El fair play, és un concepte dins del món de l’educació que molta gent desconeix. A través dels jocs podem trobar els competitius i els cooperatius, però un element que és comú en aquests dos àmbits és el fair play (el joc net).

Em va agradar molt el vídeo introductori. Per la gent que ho desconeix, podem dir que una imatge val més que mil paraules.

L’exposició la vaig trobar molt interessant perquè mai (ni en les pràctiques, ni des de que estic en el món del hoquei) m’havia plantejat treballar el fair play, ja que considerava que era un element indispensable dels jocs. Però si observem detalladament no és tant lògic per la gent que el desconeix. Crec que un treball adequat sobre un tema tant important com aquest seria ideal per a l’alumnat, ja que engloba molts valors relacionats amb el respecte. 
També van donar algunes de les raons de perquè no és dolent treballar la competitivitat de petits. La raó que més em va impactar és perquè si de petits ensenyes a fer estratègies  i els nens les desenvolupen serà aprenentatges significatius, perquè gràcies a un aprenentatge de petit de gran aprendran a buscar estratègies per ells mateixos.

Cas Particular (2)

Si recordem la publicació anterior sobre el cas particular, tractava de que un dels nens d'hoquei li costava molt prestar atenció i quan ho feia es desconcentrava fàcilment. Mitjançant reforçaments positius i amonestacions quan calia intentava que veiés que era millor estar atent i implicar-se amb força en les activitats. La sorpresa va ser quan un dia el vaig nombrar capità. La seva actitud va canviar gratament.

Ara que ja fa uns dies que va passar aquesta anècdota, he tingut temps per observar-lo i extreure’n les meves conclusions:

-          Durant la setmana després de ser capità la seva atenció i implicació va millorar molt, esforçant-se molt des de l’inici fins al final. Fins hi tot és prestava voluntari en algunes activitats quan ho requeria.

-          El següent partit, com des de sempre s’ha fet la roda, va tocar ser capità a un altre jugador. Vaig observar que la cara del nen canviava, però tot i això va fer bon partit.

-          Durant la setmana següent va tornar l’actitud que sempre havia tingut: desconcentrat, amb manca d’atenció i esforçant-se el mínim.

La conclusió que extrec és que un fet tant simple com és ser capità, per als nens, pot tenir tanta o més importància que l’entrenador i fins hi tot els pares. Per ells ser capità és assumir una responsabilitat, tenir “poder” dins l’equip.

Ara ja s’acaba la temporada, però de cara l’any que ve em plantejaré posar-lo de capità fix, ja que d’aquesta manera, si tot va bé, mostrarà més actitud dins de la pista.

Los riesgos de enseñar: la ansiedad de los profesores, de Vicente M. Ortiz.

ORTIZ, V.M. (1995). Los riesgos de enseñar: la ansiedad de los
profesores. Salamanca: Amarú.

Com molt bé diu el títol del llibre “Los riesgos de enseñar: la ansiedad de los profesores”, el tema principal és l’estrès i el malestar docent. Tot i això també parla de la satisfacció professional i del paper de la dona dins l’escola.

En primer lloc trobem una introducció sobre la valoració de la professió de mestre en la societat, la qual trobem dos opinions diferents:

·        Trobem l’opinió de la societat que afirma que la responsabilitat en l’educació dels nens és de l’escola, per tant els professors.

·        En canvi, els professionals en l’educació afirmen que és una tasca compartida, tant per part dels pares com per part dels docents.

També, volia comentar que si la professió d’educador estès valorada de veritat no hi haurien els conflictes que podem trobar, cada vegada més, a les escoles en que els pares dels alumnes van a buscar als professors per discutir alguna actuació i molts cops, davant del nen. Aquest trist gest fa perdre la credibilitat i l’autoritat del docent davant dels alumnes, ja que el pare està desautoritzant les decisions del mestre.

Relacionat amb la desautorització dels pares cap als mestres és quan els nens treuen bones o males notes. Generalment, els pares si veuen bones notes feliciten al nen, en canvi si apareixen males notes significa que la culpa és del professor, i posteriorment es demana una entrevist al professor demanant el motiu del suspens.

Un altre tema interessant és l’exigència dels estudis de la professió de mestre a Espanya. En la meva opinió és que fins ara, l’exigència dels estudis era mínima, ja que a part de ser una carrera de curta durada, el nivell d’exigència era mínim. Tot el contrari està passant ara amb l’entrada del Grau on l’exigència ha canviat molt. Ara es demana molta més feina, la qual cosa reflexaria un aprenentatge més significatiu.

Més endavant apareixen temes importantíssims per als professionals de l’educació com són la satisfacció professional i l’estrès docent.

• La satisfacció professional ve a ser quan estàs fent el que realment t’agrada, i s’acaba assolint quan trobem un conjunt de característiques que engloben el treball que estàs fent. Si parlem de docents, la feina equivaldria a ensenyar i les característiques serien la seguretat, les vacances i la llibertat d’actuació, entre d’altres. Si observem les característiques anomenades anteriorment trobem la seguretat. La seguretat ve donada ja que és una professió segura, on un docent no s’exposa a cap perill aparent. És un treball dins l’aula, o dins el recinte escolar. Trobem també les vacances. Les vacances són una característica clau per a estudiants que no saben cap a on encarar el seu futur, però una vegada veuen el nombre de dies “festius”, juntament amb l’horari, s’encaren cap al món de l’educació, la qual cosa després repercuteix al nombre de baixes per estrès, ja que és gent que no escull la professió per vocació, sinó per característiques externes de l’educació. Finalment trobem la llibertat d’actuació. Un professor té la llibertat d’ensenyar com ell cregui, de la millor manera que cregui convenient, ja que no hi ha un manual ideal d’ensenyar, o una manera universal.

• En segon tema trobem l’estrès docent. És un tema molt delicat, perquè cada vegada més, trobem un nombre elevat de professors que han d’agafar aquesta baixa. Dos de les conseqüències que provoquen aquest estrès són l’adaptació al centre i els problemes continus a l’aula. Si parlem de l’adaptació al centre puc aportar la meva experiència durant el període de pràctiques, on he pogut observar que el centre de Juneda ha creat un pla d’acollida tant per a professors com per alumnes, amb la funció de facilitar aquest procés tant delicat, tant per professors com per alumnes. També trobem els problemes a l’aula, una de les causes més freqüents de baixes per estrès. Un professional que no agafa una professió per vocació, acostuma a patir conseqüències lligades a la feina. En el cas dels professors, el tracte amb nens produeix un desgast mental superior a ells i això acaba derivant-se amb canvis d’humor, tristesa, desinterès, dolors, i fins hi tot amb malalties (grip, febre, ...). Un percentatge alt de baixes per estrès són les dones. Les dones són més perseguides per l’estrès. Els alumnes aprofiten la seva “debilitat” per atacar-les allí on els hi fa més mal, en aquest cas amb problemes dins de l’aula. La causa de que les dones agafen més baixes per estrès laboral és perquè són més dèbils emocionalment i per la doble jornada laboral, entre d’altres. Relacionant-ho amb això, explica que les dones estan menys contractades en quant a funcions docents ja que la incorporació al món laboral és relativament recent la qual cosa tenen menys experiència i menys productivitat, però també diuen que les dones docents tenen més inestabilitat laboral degut als períodes de maternitat i als períodes menstruals.

També explica que el paper de la dona docent produeix un problema doble sobre la dona. En primer lloc perquè té dos feines a la vegada, el treball fora de casa (en l’escola) i el treball a casa (ama de casa). Aquest segon, el treball a casa, és degut a la visió més antiga, en la que les dones eren les encarregades de fer la tasca. També incideix en que els homes col·laboren poc o no tenen la rutina de fer les tasques. L’altre problema és que degut a la professió, la dona pot tenir rivalitat amb el marit per la competició de lideratge i/o amb el model patern, ja que la seva font d’ingressos serà notable.

Les dones docents estan relacionades en l’educació pre – escolar. Això és un dels motius que fa que hi hagi un creixement en l’índex de dones docents. En canvi, en edats superiors (com per exemple en la secundària) l’índex d’incorporació és menor. En aquest àmbit, es relaciona a la dona amb una piràmide: la base d’aquesta piràmide representa l’educació pre – escolar i l’angle superior en estudis avançats. La base ampla significa que hi ha moltes dones exercint la funció, però a mesura que l’edat augmenta cada vegada menys, trobem dones exercint la funció docent.

A més a més afirma de que els mestres de primària sofreixen menys problemes psicopedagògics que els professors de secundària perquè els plans de formació decreixen amb l’edat, és a dir, a mesura que els nens es fan grans sofreixen canvis físics, però també psíquics, que afecten, en aquest cas en l’educació.

Parla també de l’educació deficient, i aquesta la trobem quan el professor es troba frustrat o indecís en moltes ocasions. Això provoca un cansament físic i sobretot psíquic, fins a tal punt en que no sap afrontar vàlidament el fenomen educatiu, tant per ell com per a l’alumne.

Un altre punt important és que els professors debutants és troben amb diferents factors de risc, els quals provoquen malestar i fins hi tot baixes per estrès i/o depressió. Entre ells podríem destacar el xoc amb la realitat una vegada s’entra per primera vegada a l’escala, la qual és l’etapa més dura dels mestres. També podem trobar professors que una vegada entren a treballar es donen compte que han elegit una professió que no fa per a ells i deixen la professió. Aquesta gent no ha valorat els estudis amb la vocació sinó que ha basat els estudis amb factors externs com serien els horaris, les vacances i els salaris. Un altre factor és que els professors tinguin un entrenament personal deficient i no puguin controlar les seves emocions en el marc que l’envolta, i finalment també pot ser que es trobi en una situació escolar difícil.

Tot i que el llibre pot donar una visió masclista i desmesurada quan parla de les dones, el llibre és molt interessant ja que les baixes per estrès són freqüents dins el món de l’educació. Les dades, que podrien ser explicades en general, van acompanyades de gràfics i taules reals (tot i que tenen alguns anys d’antiguitat).

Sento haver-me esplaiat tant en aquest comentari, però crec que el tema de l’estrès és prou important com per parlar-ne d’ell.

Los profesores ante el cambio social, de José Manuel Esteve.

ESTEVE, J.M. (1995). Los profesores ante el cambio social. Barcelona:
Anthropos.

Aquest llibre, tot i estar en castellà i tenir una lectura difícil, degut a la tecnificació del llenguatge, és molt interessant ja que parla de temes importants dins el nostre àmbit, l’àmbit de l’educació. Alguns d’aquests temes són: La vocació, la preparació professional, l’enfrontament amb la realitat i les baixes professionals.

Després d’endinsar-me en la lectura del llibre de José Manuel Esteve, Los profesores ante el cambio social, m’agradaria destacar el tema que m’ha cridat més l’atenció, l’enfrontament amb la realitat.

L’enfrontament amb la realitat és l’etapa més dura que té l’estudiant. Aquesta etapa està situada al finalitzar la carrera, una vegada ens endinsem a treballar professionalment per primera vegada. En el nostre cas, una vegada entrem dins de l’escola. Aquesta situació encara no la podem descriure, ja que no l’hem viscuda, però si que podem descriure les sensacions que hem tingut durant aquest període de pràctiques. Quan un docent entra a l’escola com a “professional” per primera vegada (com molt bé diu el llibre) està en dos estats d’ànim: Està alegre, feliç d’endinsar-se en aquest món tant important com és el de l’educació, però a la vegada està confús, insegur, amb por d’afrontar-se a aquesta realitat.

Tots volem afrontar aquesta professió amb la màxima eficàcia possible, i això és el que fa sentir aquest temor. Un altre aspecte important que acostuma a causar aquest sentiment són els alumnes. Tots sabem que avui dia, per diverses qüestions socials, ens podem trobar amb alumnes difícils. La poca pràctica ens endinsa en intentar agradar als nostres alumnes, evitant els conflictes i tenint bona relació amb ells, la qual cosa arriba a provocar un excés de confiança, on el perjudicat és el mestre que no pot afrontar la realitat. Aquí trobem les primeres baixes professionals, que molts cops reconeixen haver escollit una professió que no anava amb ells, que no era vocacional. Aquí entrem una altra vegada amb els interessos de l’elecció: Salaris, vacances, horaris, etc.

Si intentem preguntar-nos perquè els “nous” professionals donem aquest excés de confiança és molt fàcil: Som més vulnerables perquè entrem amb la intenció d’agradar a tothom, sobretot als nostres alumnes, estem insegurs de nosaltres mateixos. Pensem que és molt difícil tenir una bona organització, continguts, motivació, ... i sempre ens acabem agafant a models viscuts anteriorment, que en el seu moment van funcionar.

M’agradaria que aquest llibre fos un material de lectura obligatòria durant l’etapa universitària de magisteri, ja que ajudaria a conscienciar als alumnes de la importància d’aspectes com la vocació, la dedicació, la formació contínua, la planificació, ... perquè són aspectes molt importants dins el món de la docència.

Comentari de la pel·lícula "La clase".

Alumnes i professor protagonistes de la pel·lícula.

L’argument de la pel·lícula explica que François i els altres professors es preparen per enfrontar-se a un nou curs en un institut d'un barri conflictiu. Plens de bones intencions, desitjosos d'aportar la millor educació als seus alumnes, s'armen contra el desànim. Però les cultures i les actituds s'enfronten a l'aula. Per molt divertits i estimulants que siguin els adolescents, els seus comportaments poden tallar d'arrel l'entusiasme d'un professor que no cobra bastant.

La tremenda franquesa de François sorprèn als seus alumnes, però el seu estricte sentit de l'ètica trontolla quan els joves comencen a no acceptar els seus mètodes.

Sorgeix un conflicte degut a l’assistència dels delegats durant un claustre. Els delegats transmeten la informació del claustre als alumnes afectats i aquests s’enfaden i insulten al professor. Un alumne vol marxar de l’aula i agredeix a una companya. El que l’alumne no sap és que si és expulsat de l’escola haurà de tornar a Mali (el seu país d’origen).

Finalment, l’alumne abandona França per tornar a Mali.

En aquesta pel·lícula és veuen diferents accions pròpies d’alguns docents, entre elles podem observar com un grup classe és etiquetat pel seu comportament general, etiquetar alumnes pel seu comportament, però no solament apareixen aspectes negatius, sinó que apareixen aspectes positius com per exemple la recol·lecta de diners per que no expulsin a la mare d’un alumne xinès.

En la meva opinió, no sé com encararia les sessions i em trobés a un grup com el de la pel·lícula (un grup difícil i multicultural, cosa que provoca que hi hagin conflictes entre les diferents cultures). Sé que la solució fàcil seria la que vol prendre un dels professors de la pel·lícula, abandonar la classe d’aquest grup pel que resta d’any, però la solució difícil és la de François, que amb educació i amb molta paciència tira endavant, plantant cara als possibles conflictes que puguin sorgir.

La pregunta és: Amb quin regust de boca ens quedaríem després de veure el final de la pel·lícula?

Doncs, sincerament estaria tranquil però a la vegada trist. Estaria tranquil perquè sabria que jo no havia provocat la situació, i que després d’aquesta situació va fer tot el que va poder per a que l’alumne no fos expulsat, i estaria trist perquè m’hagués marxat un dels meus alumnes, que tot i que l’alumne fos conflictiu sempre se’ls té un apreci especial.

Us animo a veure la pel·lícula, perquè encara que no tingui un argument, és molt interessant!