Com tenir el fill ocupat?

Cada vegada més, trobem situacions semblants a la que observem en la fotografia. Els pares no tenen suficientment temps per encarregar-se dels seus fills, ja que la necessitat de que aquests dos treballin, i ara encara més perquè estem dins d’una “crisi econòmica”, els ocupa la gran majoria d’hores del dia.

Degut a aquesta mancança de temps per part dels pares, podem observar tres de les solucions que aquests han trobat per tenir el seu fill ocupat:

1.- Exigir més hores d’escola per als seus fills. Els pares han estat a favor en l’augment de les hores escolars, em refereixo a la sisena hora. També s’ha demanat començar l’escola abans per tal de que aquelles dues setmanes que trobàvem al Setembre, encara de vacances, s’han anat reduint poc a poc, ja que els pares tornaven al treball i ja no sabien on deixar el seu fill. Fins hi tot, una possible solució, establerta pel departament d’educació, que consistia en començar una setmana abans al Setembre i fer una setmana blanca al Febrer, ha estat totalment discutida per als pares perquè per a ells suposava un gran problema. Finalment, aquesta setmana, l’any que ve serà inexistent.

2.- Una altra possible solució ha estat l’augment de nens en les activitats extraescolars. Com que l’horari de la feina dels pares, normalment acaba al vespre, una solució és apuntar al seu fill perquè faci una activitat extraescolar. Entre aquestes trobem els esports, la música i els idiomes, entre d’altres.

Aquí volia destacar que, estant jo a l’escola fent pràctiques, he estat amb nens que feien fins a QUATRE activitats extraescolars diferents: Futbol, hoquei, anglès i piano. Aquí plantejo una pregunta: Aquest nen, realment té temps per estudiar i tenir una vida en família “normal”?

3.- Finalment trobem una última possible solució, que consisteix en deixar els fills amb altres familiars (majorment amb els avis) i fins hi tot a casa d’amics. Aquesta solució està plantejada perquè els nens tinguin el caliu del la família que tant es necessita, però els avis poden substituir la feina dels pares? En la meva opinió, crec que no. Poden ser una solució puntual, però si parlem d’un hàbit diari hi estic totalment en contra. Els avis acostumen a ser més permissius, i més tolerants, i amb això sol busquem que els nens puguin sense hàbits que ja haurien de tenir adquirits, com per exemple el respecte, l’educació i el companyerisme, entre d’altres.





Comentari de la pel·lícula "El professor Holland".

Gràcies a l’optativa “fonts de tensió i conflicte en la funció docent” he tingut l’oportunitat de veure aquesta pel·lícula. La pel·lícula, tot i ser llarga i aparentment fluixa, té un argument molt bo, la qual titllaria de molt interessant.

L’argument de la pel·lícula explica els esforços d’un professor de secundària (Mr. Holland) per aconseguir que els seus alumnes estimin la música tant com ell. Els seus afanys es barregen amb un aparent drama familiar. El somni del professor és tenir temps per composar, però les circumstàncies l’obliguen a posar-se a treballar com a mestre. Al principi no li agrada la feina i pensa en deixar el treball el més aviat possible, però als sis mesos se li desperta la vocació amagada. Aconsegueix que els alumnes participin activament a la classe, és a dir, els ensenya a veure la música com un art i no com una assignatura que s’ha d’aprovar. Acaba convertit en un amant de la professió, dedica hores extres als alumnes, amplia l’horari treballant fins la matinada per preparar les classes, realitza atenció tutorial personalitzada... Podem veure com s’implica totalment en la seva tasca. Per l’altra banda veiem la vida familiar del professor. La seva esposa queda embarassada, tenen un fill, i quan el nen té aproximadament un any se’n adonen de que és sord. Durant la pel·lícula es plantegen diferents conflictes com l’acceptació de la realitat (ha de treballar abans de composar), la plena llibertat creativa (diferents músiques per motivar als alumnes), la rectitud i la moral (entendre als alumnes i ser moralment correcte) , el treball davant la família (ha de saber tenir temps per la família, no només pel treball), etc.

Per tant, durant la pel·lícula, trobem un seguit de paraules clau: Vocació, acceptació, llibertat, dedicació, entre d’altres. Si busquem un context comú, totes reflecteixen en qualitats que ha de tenir un bon docent. En un principi, el professor Holland en manca d’alguna, però poc a poc, les va adquirint fins a ser un professor competent.

El moment de gran satisfacció personal és quan el professor Holland marxa de l’escola i rep el comiat per part de tots els alumnes que havia tingut en les promocions anteriors, ja que posteriorment el fan ser director de l’orquestra per última vegada.

Va de mestres (4)

Finalment, l’últim dels 4 capítols per comentar és el capítol número 28, titulat “La necessitat d’una rialla”.

Com molt bé diu el títol, es parla de la importància de la rialla. Una acció tan senzilla com la de somriure ens pot servir per alliberar-nos de les tensions del cos i també de l’estrès acumulat.

Abans de parlar del text, m’agradaria destacar les tres paraules clau que hi apareixen. Aquestes són: Rialla, bon humor i empatia.

• Rialla: Fer el moviment peculiar dels músculs facials, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament d’una sèrie d’espiracions i de vocalitzacions inarticulades, parcialment involuntàries, amb què hom sol expressar una alegria viva i sobtada o com a resposta a les pessigolles.
• Bon humor: Les persones amb bon humor són felices i això no vol dir que no tinguin problemes, però en aquell moment s’oblida d’aquests i s’és feliç.
• Empatia: Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, el grup o l’individu amb el qual hom es relaciona. Resumint, posar-se al lloc dels altres i escoltar-los.

Una vegada coneixem el significat de les diferents paraules clau podem descriure el capítol. El text parla de la gran importància d’alimentar el sentit de el humor, ja que els mestres hem de ser feliços i hem d’intentar que els altres (alumnes, i no alumnes) també ho siguin.

La rialla és una acció que fa falta a la societat. La rialla és una cosa molt important en la vida de les persones, però encara més en la vida dels mestres.  Destacaria la frase “el bon humor dóna la volta a les situacions més complicades”.

Una vegada llegit el capítol busco informació sobre la importància del riure i m’apareix la paraula risoteràpia.

• Risoteràpia: És un mètode terapèutic basat en els efectes benèfics de riure, destinat a millorar l’estat psíquic i emocional del pacient.

Si ens fixem en la definició que apareix en l’enciclopèdia, podem observar que és un tractament (té una durada de més d’una sessió) el qual, el pacient, aprèn tècniques per alliberar les tensions acumulades, l’estrès, l’ansietat, la depressió, el insomni, entre d’altres. L’objectiu d’aquesta teràpia és aprendre, mitjançant la rialla, a desconnectar de la vida diària.

La risoteràpia és pot treballar a través de jocs, de dansa, d’expressió corporal, d’exercicis de respiració, de massatges, etc...

Però si analitzem la rialla més a fons trobem molts més beneficis que solament esbargir-nos dels problemes personals. La rialla ens beneficia en la reducció de tensions físiques, preveu malalties i relaxa. A més a més, portar un somriure a la boca ens facilita la relació amb la societat i produeix que la comunicació sigui més amena.

Segons J. L. Montoro, en un article publicat en el diari "La Razón", els beneficis del somriure són els següents:

 Finalment, des d'aquí, us convido a tots a endinsar-nos en el món dels somriures per tal de sentir-nos millor amb els altres, però sobretot, per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos.

Va de mestres (3)

El següent capítol per comentar és el número 17 que es titula “Mestres, indicadors de fars”.

El tema principal d’aquest capítol és l’educació. El text explica que el nen rep l’educació del seu entorn. L’entorn està englobat pels amics (societat), la família i l’escola. Amb això, es vol afirmar que no hi ha nens dolents ni extraviats, sinó que el que si que podem trobar són nens que no han tingut un bon condicionament.

La tasca de l’educador és ensenyar “poc” i observar “molt”, ja que un bon professional coneix els seus alumnes. Un bon professional s’informa sobre cadascun dels seus alumnes, ja sigui sobre la seva família, sobre el seu entorn, els gustos, les preferències, etc... I aquest ha de saber si un alumne arriba un dia a l’aula i no està bé, si té algun conflicte, si està apartat de la resta dels alumnes. I tot això ha de veure-ho gràcies a l’observació juntament amb els coneixements que té del nen.

Els alumnes han de confiar amb el professor, però sobretot el professor ha de confiar amb els seus alumnes, sense excloure’n a cap.

Un professor no s’ha de rendir mai. Són els professors forts els que ajuden a resoldre els problemes.

Relacionant-ho amb tot això, m’agradaria destacar una frase que em va dir l’Antoni Portell, professor de didàctica que vaig tenir a la Universitat de Vic. Em va dir “Oriol, pensa que les coses més importants que hem fet a la nostra vida, les hem fet perquè algú confiava en nosaltres”.

Relacionant amb aquest capítol parlaríem de la relació societat – família – escola. Aquests tres conceptes estan relacionats, ja que cadascun d’ells influeix en l’aprenentatge de qualsevol persona. Iniciant per les famílies. Les famílies són les principals fonts educatives del nen. Les famílies passen molt temps amb els nens i aquests veuen com a ideals als seus progenitors. Una mala educació des de casa provoca que el nen no tingui un bon condicionament. Quant això passa, en molts casos, els pares (les famílies) no volen assumir aquesta responsabilitat i culpen als docents de l’educació dels seus fills. Els docents són importants també dins l’educació, però en cap moment tenen la importància que els hi donen aquests pares (famílies). L’educació principal que rep el nen ve des de casa, per tant, entre les famílies i les escoles hi hauria d’haver una millor relació per tal d’afavorir l’educació dels alumnes. Aquesta "mala" relació es descriu correctament en la següent vinyeta: 

La vinyeta descriu les reaccions que tenen alguns pares avui dia. La sobreprotecció dels nostres fills provoca un conflicte amb l'escola. els pares haurien de confirmar les opinions dels mestres, ja que entre tots en depèn l'educació de l'alumne. Els pares que actuen d'aquesta manera desautoritzen als professors, i això provoca que els alumnes perdin el respecte i la confiança amb els docents.
La societat també té un pes molt important, i deguda aquesta importància, l’escola relaciona la forma d’aprenentatge i els continguts segons els canvis que apareixen en la societat. Per tant societat i escola tenen una relació directa. 
Segons tot això, trobaríem el següent esquema:
 

Va de mestres (2)

El següent capítol per comentar és el número 12, titulat “Sabem que sabem poc, però sabem també que podem aprendre”.

El capítol explica que els mestres, quan arriben a una classe, els hi entra una mica de por, ja que penses que saben poc. Aquest fet és degut a que la carrera de Magisteri hauria de ser més llarga (cosa que fa dos anys que s’ha complert, incrementant amb un any més de carrera amb la nova titulació de GRAU).

També parla de que els docents han d’estar en formació tot el temps, per a que puguin estar al front d’una classe. els professors han de ser ambiciosos i sempre han de voler més del que tenen (parlant de coneixements). En les reunions, els cursets, les conferències han de ser participatius i han de tenir ganes de millorar sempre.

M’agradaria destacar una frase que apareix en aquest capítol del llibre, que textualment diu: “el mestre culte és aquell que accepta el seu límit del saber i intenta anar més enllà del límit.”

Si ens iniciem en la reflexió d’aquest capítol, observem la importància de la formació contínua en la nostra professió. La formació diària no solament és per a conèixer les noves normatives/lleis establertes, sinó per ampliar coneixements i arribar a ser un professional dins del món de l’educació.

Totes les escoles (si menys no, gairebé totes) faciliten cursos, xerrades formatives, i altres activitats per als professors del centre, i aquests tenen l’obligació (o no) de fer-los. Un bon professor no s’ha de conformar amb això, sinó que també ha de formar-se pel seu propi compte.

Relacionant-ho amb les pràctiques, l’escola de Juneda “Manuel Ortiz i Castelló oferia cursets formatius per als professors i aquests eren d’assistència obligatòria. En canvi, el centre de recursos de Les Garrigues (el qual engloba tota la comarca de Les Garrigues) oferia cursos, xerrades, debats als professors dels centres de la comarca. Aquests, en canvi, l’assistència dels professors era voluntària.

Va de mestres

“Va de Mestres” és un llibre escrit l’any 2004 per Jaume Cela i Juli Palou. El llibre és una carta que els autors adrecen a totes aquelles persones que volen ser mestres. No obstant també està recomanat a aquells mestres amb més experiència i a la resta de persones relacionades amb l’educació. Ell llibre recull un gran nombre de capítols de curta extensió per tal de facilitar-ne la lectura. Cada capítol tracta d’un dels punts destacats en aquesta professió, analitzant quins són els elements que han d’estar presents en l’educació, sigui quin sigui el marc social.

Com el llibre tracta molts ítems diferents (respecte, vocació, educar, esperança, confiança, autoestima,entre d’altres), repartits en cadascun dels capítols, descriuré 4 dels capítols que m’han despertat més interès per tal de compartir-los amb vosaltres.

El primer capítol a comentar és el capítol 3 “Vocació i professió”. El text parla de la vocació com a feina ben feta. Una persona que senti vocació per a ser mestre sempre serà bon mestre. Per a arribar a ser un professional has d’estimar la feina que fas.

Explica que el mestre ha d’atendre a les demandes dels alumnes, ja que sense el mestre no existiria l’alumne i viceversa, i l’educació és el nexe que els uneix. Cada alumne és diferent i el mestre s’ha de documentar molt per a saber de cadascun d’ells. Un mestre és forma quan ja és mestre, però el bon mestre no solament ha de tenir la necessitat d’ensenyar quan està dins l’aula, sinó que ha d’intentar créixer dia a dia. No sabem si aquesta professió ens agrada fins que no estem en ella, és a dir, fins que no estem dins de l’aula.

Voldria destacar un dels fragments que diu: “Acabar la carrera no és un punt d’arribada. És un punt d’inflexió, un nou impuls que et portarà a haver de trobar formules per a millorar constantment la teva formació. Vols alguna cosa més apassionant que estar sempre aprenent? El mestre culte no és el que vol mostrar sempre que sap moltes coses: aquest és el mestre pedant. El mestre culte és el que accepta els límits del seu propi saber i fa el possible per anar més enllà d’aquest límit.”

M’agradaria acabar el resum del capítol amb una frase que em va dir una vegada un professor: “ Em d’apuntar a l’infinit per tal d’avançar un metre”.

En quant aquest tema, m’agradaria comentar que el tema de la vocació dins d’aquesta professió sempre ha estat molt discutit, ja que molta gent s’introdueix en aquest món valorant altres aspectes molt menys rellevants com són les vacances, l’horari i fins hi tot el sou. Aquesta gent, el que no valora és la responsabilitat que tindrà a l’hora de formar a cadascun dels alumnes que li passarà per les seves mans, el poder que tindrà sobre ells en cadascuna de les seves opinions i accions, ja que els alumnes veuen a aquest com un ideal.

Comentari de la pel·lícula "Qué suerte ser profe".

Aprofitant part del temari de l'optativa que estic cursant "fonts de tensió i conflicte en la funció docent", m'agradaria comentar una de les pel•lícules que hem vist. Aquesta pel•lícula, creada l'any 1996, es titula "Qué suerte ser profe" i està protagonitzada per l'actor Gerard Depardieu. La pel•lícula argumenta com Laurent Monier, professor de geografia i d’història, és traslladat a una escola en un “guetto” de París, amb problemàtics adolescents. Laurent, que és un professor refinat i molt prestigiós, veu que està descol•locat en aquest centre ja que solamentr tenia la visió de les escoles de província. Tot i que Laurent intenta guanyar-se el respecte dels alumnes, alguns s’empenyen a destrossar-li la seva brillant carrera.

Si observem la pel•lícula detalladament podem observar que transmet alguns missatges. Un d’aquests missatges és que ser un professor autoritari que s’intenti guanyar el respecte dels alumnes no significa que sigui aquell que crida més, o el que més amenaça, sinó que en molts casos és aquell que s’apropa als alumnes, el que els mostra respecte a ells, el que els veu d’igual a igual. Aquí ho comparo amb una experiència pròpia, de quan estudiava el cicle de grau superior: tenia un professor que intentava fer-se tenir molt respecte ja que ell volia ser la persona dominant a l’aula, la que sempre parlava, la que marcava qui havia de parlar, la que s’enfadava... però mai va aconseguir fer-se tenir el mateix respecte que un altre professor, més proper a nosaltres, més exigent però més tolerant. Tothom sabia que s’enfadava molt si no li fèiem cas, però no es va enfadar massa vegades, ja que ningú volia arribar a aquest extrem.

Un altre dels missatges és que un professor nou, o un substitut, no rep el mateix respecte per part dels alumnes. Els alumnes intenten aprofitar-se dels nous ja que aquests tindràn una curta estància en l’escola, i intenten establir noves normes en benefici d’ells mateixos.

També podem observar que ni els mateixos professors es donen suport entre ells. Quan hi ha un problema ningú s’hi vol implicar per por de que també els impliqui a ells. Fins hi tot, per evitar o solucionar problemes de salut, degut a l’estrès, volen amagar els problemes al director per tal de que l’escola aparenti una normalitat que no té.

Aprofitant l’argument, m’agrafaria formular-vos una pregunta: QUÈ FARÍEU VOSALTRES EN UNA SITUACIÓ COM AQUESTA?

Per acabar, volia recomanar aquesta pel•lícula. Tot i que és antiga i aparentment feixuga, aporta una visió real d’una possible escola de barri, la qual nosaltres, algun dia, en podem formar part del claustre de professors.