El nostre projecte: Ocupació racional dels espais

La meva inexperiència amb els portafolis finalment s’ha vist reflexada. Després de molts intents d’intentar penjar el projecte per parts, em donava compte que alguns dels apartats quedaven mal quadrats i perdien el format desitjat. Com no quedava com jo volia, vaig optar per canviar el format del projecte per tal de poder-lo penjar en un enllaç. Aquesta vegada tampoc vaig obtenir cap èxit. Finalment, després de parlar-ho amb el meu company de projecte, el Manel, vaig demanar-li si podia penjar l’enllaç de la seva pàgina web (el seu portafoli), ja que ell no ha tingut aquest tipus de problemes. Des d’aquí agraeixo al Manel la seva col·laboració.

El nostre projecte el podeu trobar prement damunt del següent link:

https://sites.google.com/site/efdid2/projecte

Disculpeu les molèsties.

La frustració (Pedro)

M’agradaria destacar que aquest projecte l’ha fet una persona sola, i realitzar un projecte d’aquestes característiques un sol té el seu mèrit.

En quant al projecte, es provoca la frustració i a partir d’aquí actuar. L’alumne amb qüestió presenta una discapacitat auditiva. Una excel·lent manera de treballar és a través dels contes. Tots els nens estan atrets pels contes, i crec que poden tenir una gran influència en aconseguir l’objectiu que ens plantegem.

Jo, el dia que em trobaré algun nen amb alguna discapacitat, crec que tindré alguna que altra dificultat a l’hora d’adaptar les activitats, ja que no em sento preparat del tot per afrontar aquest “repte”. És una tasca complicada, ja que s’han de tenir em compte totes les característiques de l’alumne i relacionar-ho amb l’objectiu que pretenem que assoleixi.

En quan a la frustració, tots som conscients de la dificultat a l’hora d’afrontar una decepció ja que tots l’hem sofert alguna que altra vegada. Per tant hauríem de fer incidència amb els alumnes frustrats, ja que la frustració dificulta l’aprenentatge.

Davant de males conductes ... Cooperem! ( Josep i Carlos)

Aquesta exposició no va quedar molt clara, ja que he parlat amb varis companys i cadascú m’ha donat una visió diferent.

El projecte tracta sobre les conductes d’un alumne que es mostra agressiu i sense ganes de fer res. És vol intentar corregir la conducta de l’alumne a través d’activitats de cooperació.

Crec que és una tasca delicada però si s’obté el fruit es té una gran satisfacció.

Autonomia i cooperació (Josep, Martí i Miquel)

Sempre ens hem trobat que en les escoles els “amos” del pati són sempre els més grans. Però a partir d’aquí, els més petits es repartien el que quedava.

Durant les pràctiques, vaig observar que a Juneda el pati ja estava dividit per cicles, i cada cicle tenia el seu espai. D’aquesta manera no hi havia disputes.

Treballar a nivell general pot facilitar relacions en diferents edats, cosa que és difícil de veure (i mira que sóc de poble, que amb això vull dir què és més fàcil que succeeixi). En el cas del projecte s’ha apreciat certa millora amb les relacions entre els alumnes.

Cuidem l'esquena (Joel, Genís i Sergi)

El tema de l’esquena és molt delicat ja que els nens porten les motxilles molt plenes i de qualsevol manera. És una bona proposta treballar-ho a través de l’Educació Física mitjançant jocs posturals. M’ha agradat força que al no obtenir els resultats que esperaven busquessin alternatives per intervenir amb resultats positius. La manera en que ho han fet potser no és del tot ideal, ja que els nens són massa petits per donar-se compte de les lesions futures, però si els resultats que han obtingut han estat els que buscaven podem dir que han complert l’objectiu.

Ens motivem (Fran, Jose, Òscar i Juan)

Tot i no poder assistir a les exposicions del dia 03-06-2011 perquè estava a un examen de Coneixement del Medi Natural, Social i Cultural amb l’Armando González, m’he informat sobre el tema de cada grup per a poder donar la meva opinió. Per tant, disculpeu si discrepo o m’equivoco en alguns aspectes.

El treball ha estat centrat amb el rebuig d’una nena de classe. la manera de treballar (a través dels interessos de la nena) ens demostra que temes tant delicats com aquest no tenen solament una manera de treballar única, sinó que és pot afrontar de diferents perspectives.

El treball ha estat molt ben estructurat i el vídeo ha estat molt emocionant, que fins hi tot, a algun company se li ha posat la pell de gallina.

No tot és guanyar (Maria i Rosa)

Primer de tot m’agradaria disculpar-me amb les companyes per posar en dubte els resultats del seu projecte. M’explico: Quan vaig veure el vídeo on l’alumne feia aquest canvi de conducta la primera reacció que vaig tenir va ser pensar que estava preparat. Després de parlar amb alguns companys i posteriorment amb les protagonistes del projecte em van afirmar que els resultats eren reals, i que no s’havia preparat res. Per això demano disculpes per dubtar sobre els resultats del projecte.

El projecte, per obtenir aquests resultats, ha tingut una gran dedicació i cura en els petits detalls. Els resultats parlen per si sols.

Crec que si els jocs competitius estan tant “mal vistos” és per reaccions d’aquest estil. Jo com a competidor nat, m’agradaria fomentar els projectes com aquest per tal de fer dels jocs competitius un recurs aplicable i efectiu en les sessions d’educació física.

Integració intercultural (Mery i Ainoa)

En qualsevol escola podem observar problemes d’integració. Això és fàcil de veure quan arriba una persona nova i vol entrar dins un grup ja fet. M’ha agradat molt que s’utilitzessin gravacions i després les projectessin als alumnes perquè veiessin les seves pròpies conductes.

Sé que són els problemes d’integració perquè durant el període de pràctiques ho vaig percebre amb un alumne de 6è. Cap dels seus companys el volia, tot el contrari, el pegaven quan no ho veia ningú, i després quan ho anava a dir a la mestra, fos qui fos, sempre deien el mateix: “És que sempre ets tu!”. I així s’acabava. És trist veure que els nens fan el buit a un altre i nosaltres, com a professionals en l’educació, no fem res per a resoldre el problema.

Crec que és un tema molt important en el qual tots hauríem d’informar-nos per a intervenir en situacions d’aquest estil.

Sobreviure per a viure (Eric, Aisling i Alba)

Crec que assumir riscos obté el seu fruit, i aquí està. Presentar un projecte interdisciplinar relacionant les Matemàtiques amb l’Educació Física no està a l’abast de qualsevol. I sincerament crec que han fet una bona feina.

Relacionar una matèria tant “odiada” per als alumnes com són les Matemàtiques amb una de “desitjada”, com és l’Educació Física pot fer que els alumnes no tinguin aquesta visió tant negativa. A través d’una gimcana, els alumnes havien de resoldre problemes matemàtics. M’ha agradat que ho relacionessin amb una història (des de perduts en una illa fins a trobar el vaixell). S’anava avançant a mesura que superaven cadascuna de les proves.

Personalment, el que no m’ha agradat, i va ser la idea que va sortir a classe, va ser que ¿què se’n fa dels alumnes que no arriben al vaixell?. I la resposta va ser: “Estan suspesos!” crec que aquesta no és la solució, ja que l’objectiu hauria de ser que tots els alumnes arribessin al vaixell, encara que s’hagués de replantejar alguna activitat, perquè en el cas que hi hagués “suspesos” l’únic que fem és que els alumnes consolidin el seu pensament sobre les Matemàtiques.

Ocupació racional dels espais (Projecte propi - Manel i jo)

El tema principal del nostre projecte és la relació entre la cooperació i l’ocupació dels espais. Se’ns va acudir aquest projecte perquè durant el període de pràctiques i també en l’àmbit extraescolar, els nens sempre anaven darrera de la pilota, sense importar si obstaculitzaven als companys, sinó que l’objectiu era tenir la pilota. A partir d’aquí vam actuar per tal de facilitar la sortida de la pilota i a la vegada que la pilota arribés a qualsevol company.

Vam sortir de la nostra exposició decebuts perquè no vam saber explicar-nos. Els nervis ens van trair. També ens vam donar compte que els vídeos i les fotografies que vam fer eren una evidència per mostrar el nostre treball realitzat. En l’exposició van mancar.

L’exposició no va mostrar el veritable projecte que hem treballat, i d’aquí us convido a tots a fullejar el projecte que penjarem més endavant per observar en que realment consistia i comprovar la força de la nostra actuació.

La relaxació a través de l'Educació Física (Gerard, Sergi i Miki)

Aquest ha estat un dels projectes que més m’ha sorprès. M’ha impactat la manera de treballar la relaxació. Mai hauria dit que es podia fer relaxació amb música que no fos lenta, tranquil·la. I encara menys amb música flamenca! Destaco que ha estat un gran encert, ja que gràcies a aquesta innovació els nens han treballat el tai chi i el ioga.

Gràcies als vídeos ha quedat clara la seva aplicació. En primer lloc activar als nens mitjançant activitats motivadores i després relaxar-los mitjançant el seu projecte.

Sorprèn la seva efectivitat! Qui havia de dir que un grup tant difícil respongués tant bé!

Personalment, gràcies a aquest projecte, tinc més en compte l’opinió i gustos dels nens, perquè em poden ser un element a favor a l’hora de plantejar activitats més feixugues, ja que una simple música de fons pot fer que una sessió passi d’acceptable a excel·lent!

Ens interessem per aprendre (Anna, Mariona i Miquel)

És curiosa la manera de respondre dels alumnes envers el tipus de professor que és troben: inhibit, assertiu o agressiu. Han demostrat que un professor inhibit no funciona perquè hi ha d’haver algú que marqui les pautes, i no solament això, sinó que necessiten que algú els guiï i els motivi mitjançant reforçaments. Han demostrat que una classe funciona millor a través d’un professor que està damunt dels alumnes.

En la meva opinió ha estat un bon treball, ja que avui dia la manera d’ensenyar dels docents està tant qüestionada. Els resultats parlen per si sols, un professor passiu provoca que la sessió no és desenvolupi com cal, en canvi un professor que és fa seva la sessió ajuda a tirar endavant la classe. Aquí ho podríem relacionar amb la vocació. Un professor competent amb la seva feina serà aquell que té vocació per la seva feina, i no aquell que l’escull per altres causes.

Els vídeos han estat l’evidència necessària per demostrar els comportaments dels alumnes.

Rebuig a l'aula (Eli, Ariadna i Marta)

En el projecte ens han mostrat el rebuig que tenen alguns alumnes dins l’aula. A l’hora del pati estan sols, a l’hora de jugar són els últims a escollir perquè ningú els vol al seu grup, en definitiva estan marginats.

Per intentar solucionar aquest rebuig treballen a través de l’empatia.

El que no em va agradar és la manera de com ho van fer, ja que destacar les coses negatives de la gent pot tenir resultats no desitjats. És una manera de treballar delicada, ja que pot ser efectiva però a la vegada tenir problemes. Tot i això, avui dia trobem molts autors interessats en l’empatia.

El que si que m’ha agradat és que han utilitzat quatre eines d’avaluació, les quals els han aportat molta més informació i molt més detallada que una de sola.

Experiències enriquidores (Andrea i Pili)

Aquest projecte ha estat el que més m’ha agradat avui. La manera de treballar ha estat ideal, formulant preguntes que intentaven respondre per saber si s’anava per bon camí...

Les diferències motrius dins d’un grup són existents, ja que els nens no és desenvolupen igual. Aquest desenvolupament desigual provocava mal ambient en les sessions, cosa que elles intentaven millorar a través de les sessions.

De les diferents mancances és centren en una part que en serà la seva actuació, perquè d’aquesta manera seran més precises. 

 La bona reflexió final ha estat fruit del treball i la dedicació en aquest projecte.

Tots ens hem trobat en grups d'iguals però diferents, i en alguns casos no sabem com encanminar les activitats per tal de que siguin profitoses per a tots. Abans d'endinsar-nos en el treball és fonamental que els nens es respectin i que , per tant hi hagi bon ambient en les sessions.

Cooperem (Òscar i Ramon)

Mai havia sentit a parlar del joc anomenat “Kinball”, i la veritat és que el joc em va agradar molt. És treballa molt la cooperació i també la competitivitat. Crec que seria un joc adequat en les classes on hi ha problemes d’adaptació d’algun alumne. És una manera diferent de treballar, ja que a les escoles el fàcil és fer futbol. Un altre dels motius que han fet atractiu aquest joc és que és desconegut per a tothom, i per tant no hi ha alumnes més bons i menys, perquè tothom parteix de zero.

El fet de tenir alumnes individualistes fa que el professor busqui alternatives fer fomentar la cooperació i crec que el projecte ha estat una bona iniciativa.

En quant al problema de l’últim dia, jo hagués intentat incentivar a l’alumne i a la vegada fer-li veure que la importància no està en guanyar o perdre, sinó que l’objectiu és gaudir practicant esport.

Fair Play (Mariona, Sandra i Lorena)

El fair play, és un concepte dins del món de l’educació que molta gent desconeix. A través dels jocs podem trobar els competitius i els cooperatius, però un element que és comú en aquests dos àmbits és el fair play (el joc net).

Em va agradar molt el vídeo introductori. Per la gent que ho desconeix, podem dir que una imatge val més que mil paraules.

L’exposició la vaig trobar molt interessant perquè mai (ni en les pràctiques, ni des de que estic en el món del hoquei) m’havia plantejat treballar el fair play, ja que considerava que era un element indispensable dels jocs. Però si observem detalladament no és tant lògic per la gent que el desconeix. Crec que un treball adequat sobre un tema tant important com aquest seria ideal per a l’alumnat, ja que engloba molts valors relacionats amb el respecte. 
També van donar algunes de les raons de perquè no és dolent treballar la competitivitat de petits. La raó que més em va impactar és perquè si de petits ensenyes a fer estratègies  i els nens les desenvolupen serà aprenentatges significatius, perquè gràcies a un aprenentatge de petit de gran aprendran a buscar estratègies per ells mateixos.

Cas Particular (2)

Si recordem la publicació anterior sobre el cas particular, tractava de que un dels nens d'hoquei li costava molt prestar atenció i quan ho feia es desconcentrava fàcilment. Mitjançant reforçaments positius i amonestacions quan calia intentava que veiés que era millor estar atent i implicar-se amb força en les activitats. La sorpresa va ser quan un dia el vaig nombrar capità. La seva actitud va canviar gratament.

Ara que ja fa uns dies que va passar aquesta anècdota, he tingut temps per observar-lo i extreure’n les meves conclusions:

-          Durant la setmana després de ser capità la seva atenció i implicació va millorar molt, esforçant-se molt des de l’inici fins al final. Fins hi tot és prestava voluntari en algunes activitats quan ho requeria.

-          El següent partit, com des de sempre s’ha fet la roda, va tocar ser capità a un altre jugador. Vaig observar que la cara del nen canviava, però tot i això va fer bon partit.

-          Durant la setmana següent va tornar l’actitud que sempre havia tingut: desconcentrat, amb manca d’atenció i esforçant-se el mínim.

La conclusió que extrec és que un fet tant simple com és ser capità, per als nens, pot tenir tanta o més importància que l’entrenador i fins hi tot els pares. Per ells ser capità és assumir una responsabilitat, tenir “poder” dins l’equip.

Ara ja s’acaba la temporada, però de cara l’any que ve em plantejaré posar-lo de capità fix, ja que d’aquesta manera, si tot va bé, mostrarà més actitud dins de la pista.

Los riesgos de enseñar: la ansiedad de los profesores, de Vicente M. Ortiz.

ORTIZ, V.M. (1995). Los riesgos de enseñar: la ansiedad de los
profesores. Salamanca: Amarú.

Com molt bé diu el títol del llibre “Los riesgos de enseñar: la ansiedad de los profesores”, el tema principal és l’estrès i el malestar docent. Tot i això també parla de la satisfacció professional i del paper de la dona dins l’escola.

En primer lloc trobem una introducció sobre la valoració de la professió de mestre en la societat, la qual trobem dos opinions diferents:

·        Trobem l’opinió de la societat que afirma que la responsabilitat en l’educació dels nens és de l’escola, per tant els professors.

·        En canvi, els professionals en l’educació afirmen que és una tasca compartida, tant per part dels pares com per part dels docents.

També, volia comentar que si la professió d’educador estès valorada de veritat no hi haurien els conflictes que podem trobar, cada vegada més, a les escoles en que els pares dels alumnes van a buscar als professors per discutir alguna actuació i molts cops, davant del nen. Aquest trist gest fa perdre la credibilitat i l’autoritat del docent davant dels alumnes, ja que el pare està desautoritzant les decisions del mestre.

Relacionat amb la desautorització dels pares cap als mestres és quan els nens treuen bones o males notes. Generalment, els pares si veuen bones notes feliciten al nen, en canvi si apareixen males notes significa que la culpa és del professor, i posteriorment es demana una entrevist al professor demanant el motiu del suspens.

Un altre tema interessant és l’exigència dels estudis de la professió de mestre a Espanya. En la meva opinió és que fins ara, l’exigència dels estudis era mínima, ja que a part de ser una carrera de curta durada, el nivell d’exigència era mínim. Tot el contrari està passant ara amb l’entrada del Grau on l’exigència ha canviat molt. Ara es demana molta més feina, la qual cosa reflexaria un aprenentatge més significatiu.

Més endavant apareixen temes importantíssims per als professionals de l’educació com són la satisfacció professional i l’estrès docent.

• La satisfacció professional ve a ser quan estàs fent el que realment t’agrada, i s’acaba assolint quan trobem un conjunt de característiques que engloben el treball que estàs fent. Si parlem de docents, la feina equivaldria a ensenyar i les característiques serien la seguretat, les vacances i la llibertat d’actuació, entre d’altres. Si observem les característiques anomenades anteriorment trobem la seguretat. La seguretat ve donada ja que és una professió segura, on un docent no s’exposa a cap perill aparent. És un treball dins l’aula, o dins el recinte escolar. Trobem també les vacances. Les vacances són una característica clau per a estudiants que no saben cap a on encarar el seu futur, però una vegada veuen el nombre de dies “festius”, juntament amb l’horari, s’encaren cap al món de l’educació, la qual cosa després repercuteix al nombre de baixes per estrès, ja que és gent que no escull la professió per vocació, sinó per característiques externes de l’educació. Finalment trobem la llibertat d’actuació. Un professor té la llibertat d’ensenyar com ell cregui, de la millor manera que cregui convenient, ja que no hi ha un manual ideal d’ensenyar, o una manera universal.

• En segon tema trobem l’estrès docent. És un tema molt delicat, perquè cada vegada més, trobem un nombre elevat de professors que han d’agafar aquesta baixa. Dos de les conseqüències que provoquen aquest estrès són l’adaptació al centre i els problemes continus a l’aula. Si parlem de l’adaptació al centre puc aportar la meva experiència durant el període de pràctiques, on he pogut observar que el centre de Juneda ha creat un pla d’acollida tant per a professors com per alumnes, amb la funció de facilitar aquest procés tant delicat, tant per professors com per alumnes. També trobem els problemes a l’aula, una de les causes més freqüents de baixes per estrès. Un professional que no agafa una professió per vocació, acostuma a patir conseqüències lligades a la feina. En el cas dels professors, el tracte amb nens produeix un desgast mental superior a ells i això acaba derivant-se amb canvis d’humor, tristesa, desinterès, dolors, i fins hi tot amb malalties (grip, febre, ...). Un percentatge alt de baixes per estrès són les dones. Les dones són més perseguides per l’estrès. Els alumnes aprofiten la seva “debilitat” per atacar-les allí on els hi fa més mal, en aquest cas amb problemes dins de l’aula. La causa de que les dones agafen més baixes per estrès laboral és perquè són més dèbils emocionalment i per la doble jornada laboral, entre d’altres. Relacionant-ho amb això, explica que les dones estan menys contractades en quant a funcions docents ja que la incorporació al món laboral és relativament recent la qual cosa tenen menys experiència i menys productivitat, però també diuen que les dones docents tenen més inestabilitat laboral degut als períodes de maternitat i als períodes menstruals.

També explica que el paper de la dona docent produeix un problema doble sobre la dona. En primer lloc perquè té dos feines a la vegada, el treball fora de casa (en l’escola) i el treball a casa (ama de casa). Aquest segon, el treball a casa, és degut a la visió més antiga, en la que les dones eren les encarregades de fer la tasca. També incideix en que els homes col·laboren poc o no tenen la rutina de fer les tasques. L’altre problema és que degut a la professió, la dona pot tenir rivalitat amb el marit per la competició de lideratge i/o amb el model patern, ja que la seva font d’ingressos serà notable.

Les dones docents estan relacionades en l’educació pre – escolar. Això és un dels motius que fa que hi hagi un creixement en l’índex de dones docents. En canvi, en edats superiors (com per exemple en la secundària) l’índex d’incorporació és menor. En aquest àmbit, es relaciona a la dona amb una piràmide: la base d’aquesta piràmide representa l’educació pre – escolar i l’angle superior en estudis avançats. La base ampla significa que hi ha moltes dones exercint la funció, però a mesura que l’edat augmenta cada vegada menys, trobem dones exercint la funció docent.

A més a més afirma de que els mestres de primària sofreixen menys problemes psicopedagògics que els professors de secundària perquè els plans de formació decreixen amb l’edat, és a dir, a mesura que els nens es fan grans sofreixen canvis físics, però també psíquics, que afecten, en aquest cas en l’educació.

Parla també de l’educació deficient, i aquesta la trobem quan el professor es troba frustrat o indecís en moltes ocasions. Això provoca un cansament físic i sobretot psíquic, fins a tal punt en que no sap afrontar vàlidament el fenomen educatiu, tant per ell com per a l’alumne.

Un altre punt important és que els professors debutants és troben amb diferents factors de risc, els quals provoquen malestar i fins hi tot baixes per estrès i/o depressió. Entre ells podríem destacar el xoc amb la realitat una vegada s’entra per primera vegada a l’escala, la qual és l’etapa més dura dels mestres. També podem trobar professors que una vegada entren a treballar es donen compte que han elegit una professió que no fa per a ells i deixen la professió. Aquesta gent no ha valorat els estudis amb la vocació sinó que ha basat els estudis amb factors externs com serien els horaris, les vacances i els salaris. Un altre factor és que els professors tinguin un entrenament personal deficient i no puguin controlar les seves emocions en el marc que l’envolta, i finalment també pot ser que es trobi en una situació escolar difícil.

Tot i que el llibre pot donar una visió masclista i desmesurada quan parla de les dones, el llibre és molt interessant ja que les baixes per estrès són freqüents dins el món de l’educació. Les dades, que podrien ser explicades en general, van acompanyades de gràfics i taules reals (tot i que tenen alguns anys d’antiguitat).

Sento haver-me esplaiat tant en aquest comentari, però crec que el tema de l’estrès és prou important com per parlar-ne d’ell.

Los profesores ante el cambio social, de José Manuel Esteve.

ESTEVE, J.M. (1995). Los profesores ante el cambio social. Barcelona:
Anthropos.

Aquest llibre, tot i estar en castellà i tenir una lectura difícil, degut a la tecnificació del llenguatge, és molt interessant ja que parla de temes importants dins el nostre àmbit, l’àmbit de l’educació. Alguns d’aquests temes són: La vocació, la preparació professional, l’enfrontament amb la realitat i les baixes professionals.

Després d’endinsar-me en la lectura del llibre de José Manuel Esteve, Los profesores ante el cambio social, m’agradaria destacar el tema que m’ha cridat més l’atenció, l’enfrontament amb la realitat.

L’enfrontament amb la realitat és l’etapa més dura que té l’estudiant. Aquesta etapa està situada al finalitzar la carrera, una vegada ens endinsem a treballar professionalment per primera vegada. En el nostre cas, una vegada entrem dins de l’escola. Aquesta situació encara no la podem descriure, ja que no l’hem viscuda, però si que podem descriure les sensacions que hem tingut durant aquest període de pràctiques. Quan un docent entra a l’escola com a “professional” per primera vegada (com molt bé diu el llibre) està en dos estats d’ànim: Està alegre, feliç d’endinsar-se en aquest món tant important com és el de l’educació, però a la vegada està confús, insegur, amb por d’afrontar-se a aquesta realitat.

Tots volem afrontar aquesta professió amb la màxima eficàcia possible, i això és el que fa sentir aquest temor. Un altre aspecte important que acostuma a causar aquest sentiment són els alumnes. Tots sabem que avui dia, per diverses qüestions socials, ens podem trobar amb alumnes difícils. La poca pràctica ens endinsa en intentar agradar als nostres alumnes, evitant els conflictes i tenint bona relació amb ells, la qual cosa arriba a provocar un excés de confiança, on el perjudicat és el mestre que no pot afrontar la realitat. Aquí trobem les primeres baixes professionals, que molts cops reconeixen haver escollit una professió que no anava amb ells, que no era vocacional. Aquí entrem una altra vegada amb els interessos de l’elecció: Salaris, vacances, horaris, etc.

Si intentem preguntar-nos perquè els “nous” professionals donem aquest excés de confiança és molt fàcil: Som més vulnerables perquè entrem amb la intenció d’agradar a tothom, sobretot als nostres alumnes, estem insegurs de nosaltres mateixos. Pensem que és molt difícil tenir una bona organització, continguts, motivació, ... i sempre ens acabem agafant a models viscuts anteriorment, que en el seu moment van funcionar.

M’agradaria que aquest llibre fos un material de lectura obligatòria durant l’etapa universitària de magisteri, ja que ajudaria a conscienciar als alumnes de la importància d’aspectes com la vocació, la dedicació, la formació contínua, la planificació, ... perquè són aspectes molt importants dins el món de la docència.

Comentari de la pel·lícula "La clase".

Alumnes i professor protagonistes de la pel·lícula.

L’argument de la pel·lícula explica que François i els altres professors es preparen per enfrontar-se a un nou curs en un institut d'un barri conflictiu. Plens de bones intencions, desitjosos d'aportar la millor educació als seus alumnes, s'armen contra el desànim. Però les cultures i les actituds s'enfronten a l'aula. Per molt divertits i estimulants que siguin els adolescents, els seus comportaments poden tallar d'arrel l'entusiasme d'un professor que no cobra bastant.

La tremenda franquesa de François sorprèn als seus alumnes, però el seu estricte sentit de l'ètica trontolla quan els joves comencen a no acceptar els seus mètodes.

Sorgeix un conflicte degut a l’assistència dels delegats durant un claustre. Els delegats transmeten la informació del claustre als alumnes afectats i aquests s’enfaden i insulten al professor. Un alumne vol marxar de l’aula i agredeix a una companya. El que l’alumne no sap és que si és expulsat de l’escola haurà de tornar a Mali (el seu país d’origen).

Finalment, l’alumne abandona França per tornar a Mali.

En aquesta pel·lícula és veuen diferents accions pròpies d’alguns docents, entre elles podem observar com un grup classe és etiquetat pel seu comportament general, etiquetar alumnes pel seu comportament, però no solament apareixen aspectes negatius, sinó que apareixen aspectes positius com per exemple la recol·lecta de diners per que no expulsin a la mare d’un alumne xinès.

En la meva opinió, no sé com encararia les sessions i em trobés a un grup com el de la pel·lícula (un grup difícil i multicultural, cosa que provoca que hi hagin conflictes entre les diferents cultures). Sé que la solució fàcil seria la que vol prendre un dels professors de la pel·lícula, abandonar la classe d’aquest grup pel que resta d’any, però la solució difícil és la de François, que amb educació i amb molta paciència tira endavant, plantant cara als possibles conflictes que puguin sorgir.

La pregunta és: Amb quin regust de boca ens quedaríem després de veure el final de la pel·lícula?

Doncs, sincerament estaria tranquil però a la vegada trist. Estaria tranquil perquè sabria que jo no havia provocat la situació, i que després d’aquesta situació va fer tot el que va poder per a que l’alumne no fos expulsat, i estaria trist perquè m’hagués marxat un dels meus alumnes, que tot i que l’alumne fos conflictiu sempre se’ls té un apreci especial.

Us animo a veure la pel·lícula, perquè encara que no tingui un argument, és molt interessant!

Cas particular.

Avui, l’actualització del blog està centrada en un cas especial i particular.

Sóc entrenador d’hoquei des de fa 6 anys, i mai m’havia trobat en un cas així, em va sorprendre i molt.

Sóc entrenador de base, i dedico la majoria del meu temps als nens més petits, concretament als Prebenjamins i Benjamins del Club Hoquei Teldair Mollerussa. La ideologia del club és fomentar la base, per tal que l’hoquei de Mollerussa no desaparegui, ja que anteriorment hi va haver un petit declivi. Intentem agrupar el major nombre de nens, siguin grans o més petits, per tenir una bona base d’hoquei. També, intentem que una o dos places d’un equip estiguin disponibles per jugadors de la categoria inferior (per exemple, en la categoria Aleví hi ha 2 porters i 6 jugadors, i hi ha 2 places més per jugadors Benjamins) per tal de que l’aprenentatge dels nens millori. Els criteris per al reforçament són l’esforç, les ganes i l’assistència als entrenaments.

Dit això explicaré el meu cas. Tinc un nen Prebenjamí que tant als entrenaments com en els partits mostra una actitud participativa però li costa concentrar-se amb el que està fent i també es desconnecta fàcilment ja que es distreu sovint. Sempre he d’estar al seu damunt perquè no es distregui i entreni amb ganes. Intento reforçar-lo positivament sempre que puc perquè es motivi, però també li crido l’atenció quan es distreu o inclús l’aparto de la sessió una estona quan l’hi he cridat l’atenció reiterades vegades.

Mai he aconseguit fer-li canviar l’actitud. Parlo amb els seus pares i em diuen que aquest fet no passa solament a l’hoquei, sinó que la seva actitud és aquesta, tant a l’escola, com a casa, amb els amics, ... Ells ja intenten que presti més atenció, que és concentri, però el nen no canvia.

El cas em passa aquest cap de setmana. Tenim partit amb el Prebenjamí i posteriorment amb el Benjamí.  Avui decideixo que el capità sigui ell i la sorpresa és meva: fa un partidàs. Després el faig quedar amb el Benjamí: un altre partidàs, i fins hi tot fa un gol!

Després d’observar això, veig que els nens no solament valoren els reforços positius, sinó que a vegades necessiten alguna cosa més, com sentir-se importants dins l’equip, dins l’entorn o dins del grup d’amics. Una “tonteria” com ser capità fa despertar tant d’interès a un nen.

La pregunta que em faig ara és: La setmana que ve continuarà amb aquesta actitud tant positiva o solament la tindrà quan tingui una responsabilitat dins l’equip?

Durant aquesta setmana comprovaré si l’actitud va ser fruit de la motivació, o si ser capità va ser un punt d’inflexió. 

 

 

El joc: Un mitjà educador.

El joc és una activitat natural de l’infant que li proporciona plaer i satisfacció. Els nens necessiten jugar i l’escola no pot ignorar aquesta necessitat bàsica de l’infant, i per tant ha d’afavorir el joc i potenciar-lo. Tot i això, el joc ha de ser una activitat satisfactòria i voluntària.

El mestre ha de trobar la manera d’engrescar els nens a jugar, sense fer-los perdre el protagonisme. Cal tenir en compte el procés de cada joc i l’activitat que genera perquè tot jugant, els nens arribin a sentir el plaer que els jocs comporten.

Tot i això, nosaltres, com a educadors, hem de fomentar el joc cooperatiu en vers al joc competitiu, per tal de que els alumnes assimilin valors cooperatius (respecte, acceptació, tolerància...) i no vegin els jocs com una competició, on han d’aconseguir una fita, encara que hagin de “passar” per damunt dels seus companys.

Tot i això, en la meva opinió crec que una mica de competició dels jocs (encara que sigui en jocs col·lectius) hi hauria de ser, ja que la competició és un element clau en la motivació dels nens.

El joc és un recurs amb un ampli ventall de qualitats. Entre aquestes podem trobar:

·        El joc és un mitjà d’aprenentatge important que ajuda als nens i nenes a conèixer-se a si mateixos, comprovant les seves mancances i les seves virtuts.

·        Desplega aptituds físiques (resistència, força, habilitats, ...) i aptituds psíquiques (memòria, atenció, intuïció, percepció, ...).

·        Treballa la personalitat dels nens i nenes (autocontrol i autonomia).

·        Ajuda a resoldre conflictes, tensions i sentiments.

·        Jugant, l’infant assumeix rols diferents dels de la vida quotidiana.

·        El joc ajuda a desenvolupar les fantasies del nen i de la nena.

·        Les experiències faciliten la representació d’accions.

·        Entre d’altres.

Finalment volia adjuntar una frase del filòsof José Ortega i Gasset:

"Solo si los niños pueden vivir hoy plenamente como tales, mañana serán personas adultas en la plenitud de su potencial. El renacuajo no se hace un mejor sapo si se lo fuerza a vivir fuera del agua prematuramente. Así también, el niño no desarrolla mejores cualidades humanas si se reprime sus impulsos naturales, si se le obliga a portarse como un pequeño adulto que ha de estar durante muchas horas inmóvil, callado, asimilando conocimientos en proporciones reguladas científicamente por medio de lecciones verbales, siguiendo ejercicios predeterminados, de acuerdo a un horario organizado por especialistas en pedagogía".

També m’agradaria plantejar una pregunta:

- Com treballaríeu l’apartat de continguts del joc, en l’Educació Física, si en el grup classe trobem alumnes d’ètnies diferents, i entre ells es rebutgen?

El fracàs escolar

http://multimedia.lacaixa.es/lacaixa/ondemand/obrasocial/pdf/estudiossociales/vol29_completo_ca.pdf

L’enllaç anterior adjunta un volum, concretament el volum 29, que La Obra Social de “la Caixa” ha publicat. Aquest volum parla sobre el fracàs escolar i l’abandonament escolar a Espanya. Els autors d’aquest volum són mariano Fernández, luis Mena i Jaume Riviere. Mariano Fernández és catedràtic de Sociologia a la Universitat de Salamanca, Luis Mena és professor al Departament de Sociologia i Comunicació de la Universitat de Salamanca i Jaime Riviere també és professor al Departament de Sociologia i Comunicació de la Universitat de Salamanca.

Abans d’endinsar-nos al document fem una descripció dels dos grans blocs:

• Fracàs escolar: És la no consecució del títol oficial en acabar l’ensenyament obligatori en un país determinat o tenir molts suspensos que aboquin a aquest resultat de manera previsible.
• Abandonament escolar: És l’abandonament de la institució escolar i consisteix en sortir, en la majoria de casos, sense retorn, del sistema educatiu.

Els dos blocs suposen una manca de qualitat en l’educació i d’aquesta manera augmenta la mà d’obra no qualificada, així com els problemes d’integració social. Alguns els relacionen a,b el fenomen n i – ni.

Referent al document podem trobar alguns dels motius que desencadenen aquests comportaments per part dels estudiants, entre els quals trobem causes del context social d’origen de l’estudiant (poca implicació de les famílies, pocs recursos, manca de coneixements per ajudar-los o per desvaloritzar el que s’ensenya a l’escola). També trobem causes del context educatiu (es privilegia als alumnes de classe alta, es demana adaptació per a qualsevol tipus d’alumnat o en alguns països els professors no tenen la formació o els materials suficients). Finalment apareixen les causes individuals (intel·ligència i la motivació).

Un incentiu que tenien els alumnes a l’hora d’abandonar l’escolaritat era que podien anar a treballar a un ampli ventall de feines en les que abans no es demanava cap tipus de titulació, la qual cosa (majorment les famílies amb pocs recursos econòmics) tenien més devoció a anar a treballar sense tenir la titulació obligatòria. Avui dia, en canvi, en la gran majoria de feines demanen la titulació i provoca que una gran part de la gent no titulada, tingui l’edat que tingui, estudiï cursets per tal de tenir el títol per a poder treballar.

M’agradaria destacar l’èxit de les dones en el sistema educatiu, ja que aquestes són, generalment, les que treuen millors resultats ja que mantenen una bona disciplina, atenció i ordre amb el treball, tenen comportaments menys conflictius, però l’origen de totes questes causes se’n deriva a la maduració, perquè les dones tenen la maduració molt més avançada que els nois.

El volum és molt interessant i n’he extret un ampli ventall d’idees que molta gent desconeix. Un exemple clar és que la societat (en general) culpa als mestres del fracàs / abandó escolar dels alumnes.  no és així, perquè hi ha molts altres motius que poden influir als alumnes a prendre aquestes decisions.

Des d’aquí, us aconsello aquesta lectura. Malgrat sigui una mica feixuga, té una lectura fàcil i resulta molt enriquidora.

Pares VS Mestres



Aquestes notes són horroroses!!



Nosaltres, els estudiants, no podem valorar com era l’educació d’abans. Em refereixo a abans en l’educació que rebien els nostres pares, per no anar més enrere. Solament sabem, i perquè ens ho han explicat, que els mestres pegaven als alumnes quan en tenien algun motiu, ja sigui per fer tard, per no fer els deures, per xerrar, per molestar... Però el que no ens expliquen, o no tenen l’hàbit d’explicar, és si l’educació que rebien era correcta, significativa.

En la meva opinió, crec que l’educació que es rebia abans era la mateixa que es rep ara, l’únic que (com he dit en la publicació anterior del blog) la societat era diferent a l’actual, per tant la manera d’educar era diferent. Que vull dir amb això? Doncs, fixem-nos amb l’actitud que tenen els pares “d’abans”.

Un fill “d’abans” que arribava a casa i li explicava a la seva mare que el professor l’havia pegat, la resposta més habitual era: - Ja t’està bé! Alguna cosa hauràs fet. I això si no li tocava el rebre a casa, per càstig. També, quan arribaven les notes i n’hi havia alguna de suspesa, sense preguntar res a ningú, donant per correcta l’actuació del professor, els pares castigaven al seu fill

En que ens trobem avui en dia? Doncs l’actitud dels pares ha canviat 100%. Per descomptat que ja no es pega als nens, ni molt menys, però quan al nen se li ha cridat l’atenció i es queda sense pati o s’aparti de la sessió, els pares van a parlar amb el professor per saber el motiu de l’amonestació. I que passa si el raonament del professor no convenç als pares? Discussió. I d’aquesta manera els pares deixen en evidència als professors i directament els fan perdre credibilitat perquè la discussió és fa davant de l’alumne. I quan arriben les notes? Els pares que no estan d’acord van a parlar amb els professors, demanant explicacions.

A quina societat estem vivint?! No es pot permetre que es jutgi el treball d’un professional! I menys, qüestionar-lo! Els pares d’avui dia es permeten el luxe de qüestionar el treball diari d’un professional en l’educació. I vull nombrar que, en alguns casos (pocs, però existents) s’han donat casos de violència verbal i fins hi tot agressions.

En l’adreça d’Internet publicada a la part final de la pàgina trobem un article publicat per un professor argentí, Jose Julio Paz Kowalski, on Jose Julio dóna la seva visió en la relació que tenen els pares amb els professors.

M’agradaria compartir la seva opinió amb tots vosaltres. També m’agradaria saber que opineu vosaltres sobre aquest tema tant delicat i que tant ens implica.

http://www.educar.org/articulos/padresversusdocentes.asp

L'educador ajuda a la mare, no la substitueix!

El text vist anteriorment dóna la idea que alguna pares tenen en quant als educadors. Molts pares creuen que l’educació del seu fill s’imparteix a l’escola, i si aquest manca d’educació és per culpa de l’escola. Una vegada els pares creuen que l’escola “no ha fet els deures” amb el seu fill l’operació més ràpida és canviar-lo d’escola perquè creuen que l’escola és la que ha fallat, i que una escola nova està a temps de corregir al nen. AIXÒ NO ÉS AIXÍ! Si un nen manca d’educació primer de tot hem d’observar la família que l’envolta. Fixar-nos en l’estructura familiar que té, el temps que passa amb els pares i la família en general. Després, centrar-nos en el món que l’envolta, la societat la qual és relaciona el nen, ja que aquesta també té un gran pes en el nen. I en tercer lloc ve l’escola.

Amb això que vull dir, doncs que els pares han d’assumir la seva part en l’educació del seu fill, ja que és molt important (per no dir la que més). Amb això no vull treure importància als educadors perquè aquests també influeixen en l’educació del nen. Per tant, pares i mestres han d’estar UNITS per una millor educació dels fills.

Finalment, dir que el tema de la família i de l’escola estan relacionats ja que necessitem una col•laboració d’ambdues parts per tal d’assolir uns coneixements tan educatius, com formals, com afectius. Tenen un paper fonamental ja que la família i l’escola fan més del 50% de la influència en l’alumnat. Per tant, si hi ha interacció entre l’escola (professors) i la família hi haurà més facilitat per obtenir una educació ideal.

Amb tot això podem dir que el temari que s’ensenya i la manera en que ho fan els mestres va lligada al món que ens envolta en cada moment; entorn, tecnologia, societat, etc... Per tant, si la societat evoluciona també evoluciona l’educació que rebrem. Avui en dia ja no només s’aprèn a l’escola sinó que es fa a tot arreu. Això significa que l’escola no és el monopoli de la informació.

Com tenir el fill ocupat?

Cada vegada més, trobem situacions semblants a la que observem en la fotografia. Els pares no tenen suficientment temps per encarregar-se dels seus fills, ja que la necessitat de que aquests dos treballin, i ara encara més perquè estem dins d’una “crisi econòmica”, els ocupa la gran majoria d’hores del dia.

Degut a aquesta mancança de temps per part dels pares, podem observar tres de les solucions que aquests han trobat per tenir el seu fill ocupat:

1.- Exigir més hores d’escola per als seus fills. Els pares han estat a favor en l’augment de les hores escolars, em refereixo a la sisena hora. També s’ha demanat començar l’escola abans per tal de que aquelles dues setmanes que trobàvem al Setembre, encara de vacances, s’han anat reduint poc a poc, ja que els pares tornaven al treball i ja no sabien on deixar el seu fill. Fins hi tot, una possible solució, establerta pel departament d’educació, que consistia en començar una setmana abans al Setembre i fer una setmana blanca al Febrer, ha estat totalment discutida per als pares perquè per a ells suposava un gran problema. Finalment, aquesta setmana, l’any que ve serà inexistent.

2.- Una altra possible solució ha estat l’augment de nens en les activitats extraescolars. Com que l’horari de la feina dels pares, normalment acaba al vespre, una solució és apuntar al seu fill perquè faci una activitat extraescolar. Entre aquestes trobem els esports, la música i els idiomes, entre d’altres.

Aquí volia destacar que, estant jo a l’escola fent pràctiques, he estat amb nens que feien fins a QUATRE activitats extraescolars diferents: Futbol, hoquei, anglès i piano. Aquí plantejo una pregunta: Aquest nen, realment té temps per estudiar i tenir una vida en família “normal”?

3.- Finalment trobem una última possible solució, que consisteix en deixar els fills amb altres familiars (majorment amb els avis) i fins hi tot a casa d’amics. Aquesta solució està plantejada perquè els nens tinguin el caliu del la família que tant es necessita, però els avis poden substituir la feina dels pares? En la meva opinió, crec que no. Poden ser una solució puntual, però si parlem d’un hàbit diari hi estic totalment en contra. Els avis acostumen a ser més permissius, i més tolerants, i amb això sol busquem que els nens puguin sense hàbits que ja haurien de tenir adquirits, com per exemple el respecte, l’educació i el companyerisme, entre d’altres.





Comentari de la pel·lícula "El professor Holland".

Gràcies a l’optativa “fonts de tensió i conflicte en la funció docent” he tingut l’oportunitat de veure aquesta pel·lícula. La pel·lícula, tot i ser llarga i aparentment fluixa, té un argument molt bo, la qual titllaria de molt interessant.

L’argument de la pel·lícula explica els esforços d’un professor de secundària (Mr. Holland) per aconseguir que els seus alumnes estimin la música tant com ell. Els seus afanys es barregen amb un aparent drama familiar. El somni del professor és tenir temps per composar, però les circumstàncies l’obliguen a posar-se a treballar com a mestre. Al principi no li agrada la feina i pensa en deixar el treball el més aviat possible, però als sis mesos se li desperta la vocació amagada. Aconsegueix que els alumnes participin activament a la classe, és a dir, els ensenya a veure la música com un art i no com una assignatura que s’ha d’aprovar. Acaba convertit en un amant de la professió, dedica hores extres als alumnes, amplia l’horari treballant fins la matinada per preparar les classes, realitza atenció tutorial personalitzada... Podem veure com s’implica totalment en la seva tasca. Per l’altra banda veiem la vida familiar del professor. La seva esposa queda embarassada, tenen un fill, i quan el nen té aproximadament un any se’n adonen de que és sord. Durant la pel·lícula es plantegen diferents conflictes com l’acceptació de la realitat (ha de treballar abans de composar), la plena llibertat creativa (diferents músiques per motivar als alumnes), la rectitud i la moral (entendre als alumnes i ser moralment correcte) , el treball davant la família (ha de saber tenir temps per la família, no només pel treball), etc.

Per tant, durant la pel·lícula, trobem un seguit de paraules clau: Vocació, acceptació, llibertat, dedicació, entre d’altres. Si busquem un context comú, totes reflecteixen en qualitats que ha de tenir un bon docent. En un principi, el professor Holland en manca d’alguna, però poc a poc, les va adquirint fins a ser un professor competent.

El moment de gran satisfacció personal és quan el professor Holland marxa de l’escola i rep el comiat per part de tots els alumnes que havia tingut en les promocions anteriors, ja que posteriorment el fan ser director de l’orquestra per última vegada.