El següent capítol per comentar és el número 12, titulat “Sabem que sabem poc, però sabem també que podem aprendre”.
El capítol explica que els mestres, quan arriben a una classe, els hi entra una mica de por, ja que penses que saben poc. Aquest fet és degut a que la carrera de Magisteri hauria de ser més llarga (cosa que fa dos anys que s’ha complert, incrementant amb un any més de carrera amb la nova titulació de GRAU).
També parla de que els docents han d’estar en formació tot el temps, per a que puguin estar al front d’una classe. els professors han de ser ambiciosos i sempre han de voler més del que tenen (parlant de coneixements). En les reunions, els cursets, les conferències han de ser participatius i han de tenir ganes de millorar sempre.
M’agradaria destacar una frase que apareix en aquest capítol del llibre, que textualment diu: “el mestre culte és aquell que accepta el seu límit del saber i intenta anar més enllà del límit.”
Si ens iniciem en la reflexió d’aquest capítol, observem la importància de la formació contínua en la nostra professió. La formació diària no solament és per a conèixer les noves normatives/lleis establertes, sinó per ampliar coneixements i arribar a ser un professional dins del món de l’educació.
Totes les escoles (si menys no, gairebé totes) faciliten cursos, xerrades formatives, i altres activitats per als professors del centre, i aquests tenen l’obligació (o no) de fer-los. Un bon professor no s’ha de conformar amb això, sinó que també ha de formar-se pel seu propi compte.
Relacionant-ho amb les pràctiques, l’escola de Juneda “Manuel Ortiz i Castelló oferia cursets formatius per als professors i aquests eren d’assistència obligatòria. En canvi, el centre de recursos de Les Garrigues (el qual engloba tota la comarca de Les Garrigues) oferia cursos, xerrades, debats als professors dels centres de la comarca. Aquests, en canvi, l’assistència dels professors era voluntària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada