Si recordem la publicació anterior sobre el cas particular, tractava de que un dels nens d'hoquei li costava molt prestar atenció i quan ho feia es desconcentrava fàcilment. Mitjançant reforçaments positius i amonestacions quan calia intentava que veiés que era millor estar atent i implicar-se amb força en les activitats. La sorpresa va ser quan un dia el vaig nombrar capità. La seva actitud va canviar gratament.
Ara que ja fa uns dies que va passar aquesta anècdota, he tingut temps per observar-lo i extreure’n les meves conclusions:
- Durant la setmana després de ser capità la seva atenció i implicació va millorar molt, esforçant-se molt des de l’inici fins al final. Fins hi tot és prestava voluntari en algunes activitats quan ho requeria.
- El següent partit, com des de sempre s’ha fet la roda, va tocar ser capità a un altre jugador. Vaig observar que la cara del nen canviava, però tot i això va fer bon partit.
- Durant la setmana següent va tornar l’actitud que sempre havia tingut: desconcentrat, amb manca d’atenció i esforçant-se el mínim.
La conclusió que extrec és que un fet tant simple com és ser capità, per als nens, pot tenir tanta o més importància que l’entrenador i fins hi tot els pares. Per ells ser capità és assumir una responsabilitat, tenir “poder” dins l’equip.
Ara ja s’acaba la temporada, però de cara l’any que ve em plantejaré posar-lo de capità fix, ja que d’aquesta manera, si tot va bé, mostrarà més actitud dins de la pista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada